L’any 1871 delegats de 22 clubs
es van trobar al restaurant Pall Mall de Londres per establir les normes d’una
nova modalitat de futbol inspirades en les que havien nascut a l’escola d’una
petita ciutat del nord d’Anglaterra: Rugby. Aquesta primera unió de clubs la
van anomenar senzillament la Rugby Football Union (RFU) i és encara avui en dia
la federació anglesa d’aquest esport, sense que mai hagin sentit la necessitat
de rebatejar-la amb el nom del país. En el fons, consideren que dir-ne
federació anglesa de Rugbi o posar la E abans de l’RFU seria una redundància,
com ho és, per exemple, la denominació de Coordinadora de Colles Castelleres de
Catalunya. Anglaterra ha renunciat a la propietat de molts esports nascuts en
aquell país però cedits al món de forma irreversible. Amb el Rugbi, en canvi,
conserven encara una cert lligam identitari que comparteixen de bon grat amb
les altres nacions de les illes i amb alguns països de la Commonwealth, però no
tant amb d’altres llengües i cultures del món. De fet, la RFU no ha tingut mai
cap interès ni en crear una federació internacional ni en què el Rugbi fos
esport olímpic, i no va acceptar una Copa del món fins l’any 1987. En tenien
prou amb el 5 nacions (ara 6) i amb les gires cap i des de l’hemisferi sud.
Només cal mirar qui han sigut els guanyadors de les 6 edicions de la Copa del
món: Nova Zelanda, Austràlia (dos cops), Sudàfrica (també dues vegades) i ells
mateixos, Anglaterra, tots països
anglòfons, alguns d’ells encara amb la Union Jack a la pròpia bandera. Enguany
en aquesta setena edició de la copa del món que finalitzarà diumenge que ve,
dels 20 equips participants, 13 provenien de països de les Illes Britàniques o
d’antigues colònies i dels 8 que van passar a quarts de finals, només dos
(Argentina i França) eren països on l’anglès no és la llengua oficial.
En rugby soc gal.lès, i malgrat que
els francesos ens van barrar el pas a la final jugant de forma lamentable, i
malgrat que la litúrgia del Rugby britànic és indiscutiblement més noble que la del rugby continental,
diumenge aniré amb els Bleus, amb França, perquè són els teòricament dèvils, al
costat dels impressionants All-blacks, i perquè ja és hora que els anglesos
admetin, d’una vegada per totes, que l’imperi ha desaparescut i que el rugbi no
és només, ni sobretot, una part del seu folklore nacional sinó patrimoni, molt
tangible, de la humanitat.
A més, i aquest argument no el
faig extrapolable a d’altres situacions, amb França hi juga en Mas, en Nicolàs
Mas, el pilar nascut fa 31 anys a la capital del Rosselló, que sempre somriu i que sembla que era ahir
que el vam veure debutar amb el primer equip de l’USAP.
Completament d’acord amb l’article. Ara bé, aiò de la Federació anglesa no és exclusiu del rugbi. La federació de futbol, del 1863, també és la Football Association, i la copa que organitza és la FA Cup, a seques.
Pel que fa al Mas, a mi també em cau bé, però l’argument que utilitzes s’assembla força al d’aquells que van amb Espanya perquè hi juga el Puyol, oi?
Interessant el teu apunt, però desitjo i espero guanyin els All Blacks. S’ho mereixen. Estaràs d’acord que l’equip de França ha jugat malament, molt resultadista, gasiu, i més aviat sembla que tinguin una filosofia ‘mourinhista’.
No deixa aquest meravellós esport del rugby en bon lloc, i sap greu veure com en els últims anys els nostres veïns s’han dedicat a fer ús del talonari i han oblidat la formació de tants i tants nois que somnien jugar amb l’equip del seu país.
Come on All Blacks …. we will win !!