Adam Majó

Xuts a pals

19 de febrer de 2015
0 comentaris

Malalts de la política

 

Potser penseu que fer una llista per anar a les eleccions és senzill, que sempre surt gent amb ganes d’adquirir una certa notorietat pública i que, encara que paguin poc, amb tant d’atur, sempre apareixeran voluntaris pel front electoral I sí, segurament és cert que al final pocs partits deixen de presentar candidatures per manca de voluntaris i que sempre o quasi sempre troben algú o altra encara que  l’hagin de portar del municipi del costat, o de més enllà. Malgrat això, malgrat que rascant una mica sempre acabin apareixent possibles caps de llista moguts per un legítim afany de promoció personal i amb voluntat de millorar la vida dels seus veïns i veïnes, el què si que costa és trobar la persona o persones que reuneixin les condicions desitjables per encapçalar una llista electoral.

El candidat o candidata ideal, ja sigui a una alcaldia o per anar al davant d’una llista de  circumscripció en unes eleccions més generals, ha de tenir tres característiques bàsiques però poques vegades coincidents. Ha de comptar amb un suport ampli i convençut de la pròpia militància del partit o la coalició, ja que són ells els que hauran de tirar endavant la campanya. Alhora, ha d’entrar pels ulls i les orelles als electors menys compromesos, als que seguiran la campanya de lluny a través dels mitjans. I, per últim, ha d’estar preparat per a desenvolupar la tasca per a la qual serà escollit, ja sigui al govern o a la oposició. Efectivament, no sempre les tres característiques recauen sobre la mateixa persona. En alguns casos s’opta per situar al capdamunt de la llista al militant més respectat i valorat internament encara que la seva imatge pública no sigui la millor. En altres, ben al contrari, sobretot quan al partit hi ha diverses famílies o sectors enfrontats, s’opta per apartar la gent de la casa i buscar algú de fora que generi consens i pau interna. La figura de l’independent –i sí és mediàtic, molt millor- és un recurs darrerament molt utilitzat tant per evitar lluites internes com per donar imatge de renovació i apolitització en un context de descrèdit generaitzat de la política. El problema és que aquesta imatge de no-polític té un periode de caducitat molt curt i que pot passar que la persona amb millor projecció pública no sigui la més preparada per  desenvolupar la tasca que se li encomanarà (recordem, sinó, el trist pas per la política del que havia estat el millor president del barça dels darrers temps). Personalment m’agraden més els militants de pedra picada, els malalts que porten anys prenent vespres al sofà o al running per dedicar-los a llargues i feixugues reunions que donen voltes i més voltes sobre els mateixos temes. A vegades els perd la dinàmica partidista i el sectarisme, per això és bo que els toqui l’aire de tant en tant i que es rodegin de persones amb altres inquietuds i trajectòries, però la política, com tot, també té un punt de vocacional que em sembla injust menystenir.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.