L’altre dia al telenotícies de TV3 explicaven, molt breument, com va néixer la OTAN. Es veu, deien, que després de la guerra, la Unió Soviètica es va dedicar a implantar règims comunistes en els territoris que ocupava i que fins i tot volia quedar-se amb tot Berlin mitjançant un bloqueig sobre la zona occidental, fet que va obligar als Nord-americans a realitzar el ja mític Pont aeri. Aquesta situació, comentaven els periodistes de la televisió pública catalana, va portar a les potències occidentals a establir una aliança militar, la Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, que ha sobreviscut fins als nostres dies. Com si no haguéssin passat els anys, seguim escoltant la mateixa versió dels fets, uns russos dolents que pretenen apoderar-se d’Europa i uns americans que l’únic que volen és tornar a casa, però que es veuen obligats a seguir al peu del canó, defensant el món lliure.
Hi una una altre versió dels fets que a mi, personalment, em resulta més convincent.
Després de la guerra, la Unió soviètica està destrossada (30 milions de morts, territoris immensos devastats…) i els Nord-americans consideren que ha arribat el moment d’apretar. D’entrada es respecten les arrees d’influència pactades a Ialta i Postdam: a Grécia, Itàlia i França el partit comunista és desarmat i vetat del govern i Polònia, Hongria, Romania, Txecoeslovàquia i Bulgària passen a la esfera soviètica. El punt en que no hi ha acord definitiu, però, és en el futur d’Alemanya. Els russos suposen que després del període de ocupació, el país esdevindrà un estat neutral com Àustria o Finlàndia. Els americans no es conformen amb aquesta situació i forcen les coses per a quedar-se tot el país, o almenys una part. Al 1948 creen, sense consultar-ho als soviètics, una nova moneda, el DM, i poc després funden, també sense pactar-ho, la República Federal. La URSS, preocupada per la política de fets consumats dels seus ex–aliats decideix acceptar la creació del nou estat, però no l’existència d’una illa (Berlin occ) al mig de la futura RDA. És per això que tira endavant un bloqueig que situa al món al caire d’un nou enfrontament armat. Davant l’èxit del pont aeri, els soviètics es troben en la disjuntiva d’acceptar tàcitament aquesta anomalia a la capital alemanya, o fer un pas més cap a la guerra. Opten, per sort, per la primera opció.
Els americans tenen clar que la Unió Soviètica no pordrà aguantar una cursa econòmica i militar i decideixen pitjar l’accelerador. Amb el potencial indústrial intacta llencen el pla Marshal, destinat a accentuar la superioritat econòmica d’Europa occidental sobre l’est del continent i creen, tot seguit, la OTAN, per a obligar als soviètics a competir amb ells en esforç armementístic.
Fou una partida amb les pistoles sobre la taula. Va acabar guanyant qui tenia millors cartes i va jugar més fort. Tot i així, el que havia de ser una jugada ràpida va acabar prolongant-se al llarg de 45 anys. Que el perdedor, malgrat veure les trampes del contrari, mai caigués en la temptació de fer un cop de puny sobre la taula i començar a disparar, és quelcom que no agrairem mai prou a la Unió Soviètica i als seus dirigents.