Adam Majó
Xuts a pals
9 de febrer de 2009
2 comentaris
L’opi del poble Afrikaner
El factor humà, de John Carling. Un llibre apassionant amb una tesis tant senzilla com colpidora: Nelson Mandela, en els 26 anys que es va passar a la presó, va arribar a la conclusió que el què calia no era una venjança, per molt que als negres sudafricans en tinguessin motius sobrats, sinó construïr una nació nova, en positiu, on prevalgués la igualtat jurídica i on el sentiment de projecte compartit permetés deixar enrera el passat dolorós per avançar cap a una societat d’homes i dones iguals davant la llei. Per fer-ho calien símbols que uníssin als antics enemics i es va donar compte que els Springboks, l’equip nacional de Rugby que fins aleshores representava en exclusiva als descendents dels Boers holandesos –els Afrikaners- podria jugar un paper insubsitutïble. Si aconseguien que l’equip tornés a participar en competicions internacionals –d’on havia estat foragitat a causa de l’Apartheid- i que el mundial, que s’havia d’organitzar allà mateix l’any 95, fos un èxit, si aconseguien tot això, seria molt més fàcil que la minoria blanca acceptés pacíficament perdre els seus inpresentables privilegis. El Rugby era, com va dir algú, l’opi del poble afrikaner i Mandela va entendre que fent-se’l seu, tindria una eina immillorable per entrar en el cor i la ment d’aquell poble de grangers orgullosos, racistes i temeraris, i fer-los entendre que el canvi era inevitable. Alhora, si feia que els negres s’identifiquessin amb el què havia estat un dels símbols del vell i insuportable règim, l’opció de la reconciliació tindria una oportunitat sobre la seva alternativa, la guerra i el bany de sang.
Rugby i nacionalisme al servei de la igualtat, la llibertat i la fraternitat. Poca broma.
Dues coses, tot s’ha de dir, es troben a faltar en l’obra d’aquest periodista americà. No explica massa, gens de fet, el debat polític al si del CNA, el partit de Mandela, en relació a les renuncies fetes en el terreny socio-econòmic, permetent que els blancs mantinguéssin la propietat de les terres i les mines, a canvi d’un programa social ambiciós, però molt allunyat d’allò que havien somiat anys enrera. Tampoc s’hi reconeix prou que tot plegat no hagués estat possible, o no amb la mateixa efectivitat, si s’hagués tractat de qualsevol altre esport. Els valors intrínsecs del Rugby: el sacrifici personal a favor de l’equip, el reconeixement del paper igualment important de cadascú i l’entrega incondicional i desinteressada, expliquen perquè tenia aquesta funció gairebé espiritual per als sudafricans blancs i perquè els negres van entusiasmar-s’hi immediatament des del moment que van mirar-s’ho amb ulls nous.
Costa d’imaginar-se un efecte semblant amb un esport en que, per exemple, els jugadors simulessin lesions que no tenen o enganyessin i protestessin a l’arbitre sistemàticamernt, i on el públic, infantilitzat, insultés i escarnís de forma habitual i calgués vigilar-lo de prop i, fins i tot, prohibir-l’hi les begudes alcoòliques.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
He vist la pel.lícula vasada en aquest llibre i, tot i que no em sento massa proper als esdeveniments esportius en general, m’ha conmogut la història que narrava. Superficial i emotiva, com l’esport.
Arran d’això, i portant l’opi a Catalunya, et faig una pregunta enverinada però que de tant en tant ens hauriem de fer:
Quants catalans (barcelonistes i espanyolistes) partidaris de la independència de la nostra nació es farien enrera quan s’adonessin que el Barça hauria de jugar a la lliga catalana amb el Badalona, l’Europa, el Nàstic, el Lleida…etc. i deixar la Copa borbònica, la Lliga… L’Opi enganxa eh?
Salut Adam!!