Adam Majó
Xuts a pals
L’obra pública des de dins
És prou sabut que alguns de les actuacions impulsades per l’actual equip d’urbanisme de l’ajuntament de Manresa no compten amb el suport unànim de veïns i veïnes i que són molts els que pensen que determinats projectes recents són excessivament voluminosos, molt grisos o directament lletjos.
L’obra pública i l’arquitectura en general té una vessant estètic que, si bé és complexe de valorar, no es pot en cap cas menystenir. Al contrari d’altres modalitats artístiques, però, la dimensió estètica de l’obra no es pot separar del tot de la seva funció d’ús. Un pont, una plaça o un parc no estan fetes només ni principalment per ser contemplades, sinó per ser utilitzades, i aquesta mateixa funció d’ús acaba afectant, en negatiu o positiu, la visió purament estètica que en podíem tenir inicialment.
Alguns exemples concrets i propers:
Estic convençut que la passera que ha de connectar el carrer Galceran Andreu i les Escodines, per sobre la via de sant Ignasi, que ja està acabada però encara no és oberta al públic (i ja comencen a tardar massa), la trobarem molt menys agressiva amb l’entorn a partir del moment en què la fem servir, que ens la fem nostra, i la puguem observar des d’un altre punt de vista, des de dins, trepitjant-la. La seves grans dimensions, que ara ens semblen excessives, ajudaran a situar-la entre els nostres itineraris habituals i això ens canviarà a tots, i en positiu, la percepció que actualment en tenim.
Una cosa semblant, però menys, passarà amb la plaça de la Reforma, que a mesura que la fem servir, i la farem servir, ens anirà canviant l’estranya sensació que actualment ens dona. Els espais prendran vida i sentit, les alçades, des de dins, no semblaran tant desmesurades i la presència de gent ajudaran a disminuïr-ne la sensació aclaparadora dels murs de formigó ( el material del nostre temps, com diu la regidora, tot i que també ho és el plàstic i no hem posat cadires d’aquest material al saló de plens…). Malgrat això, difícilment s’aconseguirà evitar la sensació de hostilitat i excés de gris, ni tant sols quan hagin substituït la vintena d’arbres morts que ja hi tenim o s’hagin solventat les dificultats per excedir amb cotxet al parc infantil (!).
Per acabar, el parc del pintor Vila Closes, a l’antic Tossal dels Cigalons, és l’exemple de com no s’han de fer les coses. Perquè un parc pot ser més o menys verd i bonic, però el què no hi pot passar de cap de els maneres és que no s’hi estigui bé, que la gent, grans i petits, prefereixin seguir prenent la fresca i jugant a dalt, a la plaça Catalunya, que al nou parc de les gàbies.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo també vaig arribar a la conclusió que cal fer nostres els nous espais urbans en passejar des de la rampa, freda i encimentada, de la Reforma al camí dels Corrals, l’únic encert que trobo de tot el conjunt. En fer-los servir, experimentem aquests espais i els incorporem a la memòria, i deixem enrere aquella sensació inicial d’estranyesa que ens donen, com si de cop ens instal·léssim en el futur, o en allò que imaginem que és el futur. Malauradament, però, sento que en aquest acostumar-se a nous paisatges que ens “improposa” el departament d’Urbanisme, es perdrà en l’oblit que temps enrere el Puigcardener era una muntanya pròpia de la vall fluvial que l’envolta, per haver-hi construït una muntanya de ciment. Tot un despropòsit.
Salut.
Adam,
Estic totalment d’acord amb tu, a la gent li pot agradar mes o menys el camí que ha escollit el nostre Ajuntament amb l’urbanisme, però a mesura que utilitzes els espais els acabes de fer teus, ja sigui perquè no tens mes remei o perquè t’acaben agradant amb el temps ja que a les persones ens costen els canvis…
Tot i així amb l’obra de la Reforma, passarel·la i també hi inclouria Fabrica Nova (encara que no sigui una obra municipal) el problema principal és el retard en l’entrega de les obres que fa que la gent tingui massa temps per pensar i criticar…
En fi, que també ens hem de distreure amb alguna cosa i millor que ho fem amb l’urbanisme que no amb d’altres mes importants…
I si no ens agrada ho tenim fàcil… per això hi ha les eleccions!
Salut!
Bona aquesta Adam, ben cert, però l’estètica arquitectònica, malgrat els gustos personals, l’hauriem de veure més o menys a primer cop d’ull, per això és estètica, no? Els mecanismes mentals, les vivències personals, l’acceptació de l’entorn, la monotonia …ja faran la seva feina a fi que ens acabi agradant el nostre entorn, o simplement l’acceptem per estar més tranquils. L’acceptació estètica de què parles hauria de ser justament un enamorament. I no nomès no és produeix sino que a més, els exemples esmentats, es fan repulsius a l’instint a primera vista i si més no costa trobar algú a qui agradin d’entrada. A la llarga tots ens hi habituarem, però la percepció ja no serà objectiva. Bé, no se si m’explico.
I mira quines coses, el parc “Guantanamo”, no em desagrada del tot, me l’imagino ple d’heures, i a més com que no hi va ningú s’hi està tranquil, però els meus nanos no hi volen entrar de cap manera els hi fa mal rotllo.
Salut i bigotis!!!