Adam Majó

Xuts a pals

11 de gener de 2012
2 comentaris

Liberalisme d’esquerres

No, no és una antilogia, el liberalisme d’esquerres existeix. Si el de dretes diu que d’estat just el necessari per garantir l’ordre públic i la propietat privada, el d’esquerres diu una cosa semblant, però molt diferent, que d’estat l’imprescindible per garantir la igualtat d’oprotunitats i la universalitat de determinats drets socials. Evidentment, aquest mínim necessari pot ser ampli, molt ampli, tant que a més d’un li semblarà socialisme, però s’hi arriba des de la prevenció contra l’estat i des de la convicció que la la llibertat individual i la lliure iniciativa tenen un potencial extraordinari, també en el camp de l’economia.

Un exemple: El liberalisme clàssic diu que els recursos naturals, que no els ha creat ningú, que no són producte de cap bona idea ni de cap esforç individual o col.lectiu, han de ser de titularitat pública i que, en tot cas, se’n pot fer una concessió, sempre temporal, de l’exlotació. Tradicionalment, però, hi ha hagut un recurs natural que no ha entrat en aquesta categoria i que ara, en un món cada cop més petit i poblat, no té cap sentit que en segueixi restant al marge. Es tracta del sòl, de la superfície del planeta, tant la més o menys salvatge com la més directament humanitzada. I en aquest segon cas encara caldria distingir la terra dedicada a l’agriculturtra, el valor de la qual està molt condicionat pel treball acumulat, i el sòl urbanitzable,  on la feina feta hi juga un paper mínim i el seu valor és estíctament de superfície, d’espai previ indispensable. En aquest darrer cas, que s’hi pugui construir no és mèrit de ningú sinó fruit d’una decisió de planejament urbanístic i, per tant, la titularitat del sòl, de l’espai que permet ubicar-hi un immoble, no pot ser de ningú o, el què és el mateix,  ha de ser de tot-hom. Arribats a aquest punt, i des d’una perspectiva liberal, la idea de convertir tots els espais naturals i tot el sòl urbanitzable (l’agricultura, repeteixo, requeriria un altre debat) en patrimoni públic, comunal, no és gens estranya ni contradictòria. De fet, als països escandinaus (i ho sento) l’estat és amb molta diferència el propietari majoritari del sòl i darrerament,  senyors prou moderats i respectats com en Jordi Borja (urbanista i membre de l’equip de govern a l’Ajunatment de Barcelona en l’etapa Maragall) expliquen quan se’ls ho demana que la municipalizatció del tot el sòl edificable és l’únic instrument eficaç que ens permetria lluitar contra l’especulació i reconduir el sector de la construcció cap a la racionalitat i l’interès col.lectiu.

I és que, ja ho deia en començar, el liberalisme d’esquerres i el socialisme menys estatista, quan són valents i arriben fins al final, es toquen.

PXC no m’amoïna
18.05.2011 | 8.25
El rerapaís
06.07.2017 | 3.24
La pregunta
13.12.2009 | 9.48

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Lenin ho tenia clar des d’un bon principi, ho va exposar a les Tesis d’Abril i al pamflet “Que fem” publicat a principis de segle XX, sobre que calia fer amb el liberalisme burgés, extirpar-lo i no reformar-lo en nom del proletariat i d’un partit marxista teoric.

    El liberalisme es una corrent econòmica adaptada per la burgesia benestant a la democracia parlamanetaria de tall occidental, pero el liberalisme mai estat un estudi social, sinó purament economic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.