Adam Majó

No, ja no ens poden enviar els tancs, ni poden tornar a bombardejar Barcelona des del Castell de Montjuïc; som a Europa, al segle XXI i la ciutat està plena de turistes proveïts d’aparells què graven imatges. Espanya no es pot permetre un Tiananmen, la opinió pública internacional no els ho toleraria ni perdonaria. És innegable que el país i el món han canviat molt des de l’any 36 i, en aquest cas, ho han fet en positiu. Ara bé, això no vol dir que puguem esperar de Madrid un escrupulós respecte per l’exercici democràtic del dret a decidir, que permetin tranquil·lament que el parlament resultant de les properes eleccions convoqui un referèndum d’autodeterminació. L’article 155 de la Constitució de 1978 planteja la possibilitat de suspendre un parlament autonòmic i l’article 8è atorga a les forces armades la funció de salvaguarda de la Unitat territorial del Regne. Per això no és estrany que darrerament alguns diaris i polítics espanyols insinuin, per exemple, la possibilitat d’anular les eleccions si es plantejaven en termes plebiscitaris.  

Fa la impressió que la decisió del govern Rajoy de tancar la porta a l’anomenat pacte fiscal parteix de dos supòsits que en el fons són el mateix. Pensen, d’entrada, que tard o d’hora CiU es farà enrera, que el lobby empresarial contrari a la independència aconseguirà frenar-los, però pensen, també, que si això no passa, i si no queda més remei, amb la Constitució a la ma, un parell des sentències judicials i una companyia de la Guàrdia Civil en tindran prou per tancar el parlament i suspendre les funcions del govern de la Generalitat. I pensen, també, que clausurant alguns diaris i locals i detenint a determinats líders independentistes amb qualsevol excusa, aconseguiran espantar-nos i neutralitzar la possible reacció. Calculen que hi haurà protestes, evidentment, uns dies, però que la majoria acabarem resignant-nos i acceptant la derrota, un cop més. Cal, per tant, estar alerta, tenir present aquesta possibilitat, o alguna de semblant, i preparar-ne la resposta. Caldrà, en primer lloc, sortir al carrer, sense por, de forma tranquil.la però massiva, caldrà parar el país, caldrà que els càrrecs electes es tanquin als ajuntaments per preparar el referèndum des dels municipis, caldrà fer concentracions davant totes les ambaixades espanyoles, caldrà fer assemblees populars per organitzar la resposta, caldrà negar-se a col.laborar amb els autoritats imposades… Tot per fer veure al món que ja no hi ha marxa enrera i que resistirem fins que el món reaccioni.

Potser anirà així o potser de forma ben diferent, no ho sabem, però, en tot cas, podeu estar convençuts que tard o d’hora tindrem un d’aquells moments d’èpica imprescindibles sense el qual els llibres d’història serien molt més avorrits.