Adam Majó
Xuts a pals
L’Heribert Barrera, malgrat tot
l’Heribert Barrera em queia bé, per la flegma amb la que s’encarava a qualsevol
situació, perquè es deia Heribert, pel seu simpàtic defecte en la parla i per
l’afició a les afirmacions imprevisibles i agosarades. Tot i així mai l’he
tingut com a referent polític. El recordo ja com a president del Parlament de
la mà d’un Pujol entusiàsticament
autonomista i monàrquic. Abans havia estat a l’exili, és cert, però aquesta
circumstància, penosa i heroica si voleu, no el fa excepcional en un temps en
que foren centenars de milers els que hagueren de prendre aquest camí. El seu
principal mèrit fou aconseguir que ERC, un partit format aleshores per gent
relativament gran i amb un paper gairebé irrellevant en la lluita
anti-franquista de l’interior, sobrevisqués a les sotragades de l’anomenada
Transició i no acabés arraconat per la història tal com els va passar a la USC,
al POUM o a la mateixa CNT.
ERC es va mantenir, és cert, però
desorientada ideològicament, sense estratègia per afrontar la nova situació
política i ancorada en la nostàlgia repúblicana. L’Heribert, cal dir-ho, no va
donar suport a la Constitució espanyola ni va acceptar mai la legitimitat de la
monarquia borbònica, però tampoc van saber, ni ell ni el seu partit, definir
una alternativa al nou règim com si que ho feren els independentistes
organitzats a l’entorn del PSAN i del PSAN (p).
Als darrers anys de la seva vida
els seu anti-comunisme acèrrim es transformà en un conservadorisme desacomplexat
impropi d’algú que sempre s’havia considerat liberal i d’esquerres. Algunes
pors comprensibles i determinats perjudicis inexcusables el portaren a fer
declaracions penoses que tacaren greument el seu expedient de combatent
anti-feixista.
Però com que jo no he cregut mai
ni en els sants catòlics, ni en els biopics de Hollywood, ni en el Che Guevara,
no em fa res admetre que, malgrat tot,
m’agradava l’Heribert i que als lluitadors de la seva generació els ho
perdono gairebé tot. I que ja m’agradaria anar-me’n a la tomba després d’haver
viscut, i haver-me equivocat, amb
la intensitat que ho feu ell.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ahir mateix ho comentavem entre els companys de la feina. Aquesta gent que ens ha precedit com en Barrera, sembla com si estéssin fets d’una altra pasta. Van viure uns episodis històrics durs i molt difícils, que van exigir les millors qualitats humanes, per poder superar els enfrontaments viscuts durant la república i la guerra, i poder sobreviure a la postguerra feixista i l’exili.
A la majoria ens va semblar, que a una gran part dels polítics actuals, si es trobéssin en unes circumstàncies com aquelles, enlloc de liderar una valenta resistència, aviat es rendirien i tan sols treballarien per conservar el seus particulars privilegis insolidaris.
Salutacions.
I per aconseguir els objectius de qualsevol tipus i d’Esquerra també, primer n’hi ha que ser pragmatic i cartessià alhora en la realitat del moment, tocar de peus a terra per veure les direccions correcte que calen primer.
Mai no escric respostes a gent que fa tantes faltes d’ortografia, perquè em fa una mica de vergonya aliena. Però avui, què vols que et digui… Mira-te’l. Abans de parlar-ne, mira-te’l. Jo era militant al Partit del Treball, etiqueta marxista-leninista-pensament Mao-Tse-Tung (com es trancrivia aleshores). Naturalment, veia clar que si triomfàvem acabaria els meus dies en algun Gulag o camp de reeducació des de l’endemà mateix, però algú havia de lluitar contra l’estupidesa del franquisme, oi? I ERC i el PTC es van aliar per les primeres eleccions sota una marca blanca; aleshores vaig conéixer gent del meu poble que, de tant clandestins, ningú més no sabia que havien estat tota la vida militants d’ERC.
Anticomunista, el sr. Barrera? No m’importa, i a ell no li importava: havia conegut gent a totes bandes. En tot cas, tenia clar el que, en argot PTC (on, per cert, van militar també el srs José Montilla i Humbert Roma, per posar exemples aclaridors de l’ambient a l’êpoca), doncs això: hi ha contradiccions principals i contradiccions secundàries. Potser em faig vell. Heribert Barrera, Josep Benet, Jordi Pujol, milers de persones més… gràcies. Fins sempre.