Adam Majó

La setmana passada el diari més present als bars de Catalunya publicava un titular que parlava de Manresa, deia així:  El lloguer a Barcelona assoleix el preu més alt de la història. L’article que l’acompanyava explicava que el lloguer mitjà (el mitjà!) nou ja supera els 900€.  Es refereix a Barcelona capital i, com a màxim, a l’àrea metropolitana i el litoral, pensareu, no a Manresa ni a la resta de ciutats i pobles del rerepaís. I és cert, no parla directament de nosaltres, però faríem bé de sentir-nos-hi interpel·lats. I és que l’actual bombolla del lloguer a Barcelona és una oportunitat immillorable per recuperar un debat que hem mantingut massa anys adormit, el del reequilibri territorial i la descentralització. Un model de país excessivament macrocefàlic ja no és només un problema per aquelles comarques més allunyades -al Pirineu o a les Terres de l’Ebre- que perden població, activitat i presència pública, és també un problema per als pobles, ciutats i comarques de les planes interiors, aquesta franja que travessa mig país entre la serralada pre-litoral i el pre-pirineu, d’Osona al Segrià. Una regió que veu com augmenta el diferencial en relació a la Catalunya litoral i metropolitana en termes d’activitat econòmica, renda per càpita, atur, envelliment, pobresa o preu de l’habitatge. I aquí és bo recordar que uns lloguers  relativament baixos tenen, evidentment, un efecte positiu sobre les nostres vides, però, alhora, reflexen baixos ingressos i poca demanda i tenen conseqüències no desitjades negatives com la manca d’inversió en manteniment d’edificis.

La novetat és que ara, per fi, el problema ja no el tenim només nosaltres, els de terra endins, sinó que el pateixen també a la gran concentració costanera. Sense menystenir l’efecte de la pressió turística o de l’especulació, el cert és que a la Barcelona-metròpoli hi ha moltes més oportunitats de feina i de progrés econòmic  que a la resta del país i això atrau una demanda residencial que, en una ciutat tradicionalment ja molt densa, es tradueix en un cost de la vida  prohibitiu.  No és un fenomen únic, passa també a moltes altres capitals europees. Per sort, però, les dimensions del país i el menor pes a nivell polític i geoestratègic de Barcelona en comparació, per exemple, a Londres o París, ens ofereix possibilitats de correcció. Catalunya té una mida i una connectivitat que ens permetria repartir l’aparell productiu i administratiu de forma molt més racional pel territori.

Ara, quan Barcelona reclama urgentment descompressió, és el moment perquè des de pobles grans, ciutats mitjanes i comarques es faci una proposta –en forma d’acte solemne i manifest, per exemple- per reclamar una moratòria d’equipaments de país, de nou sol industrial i de projectes d’interès general a l’àrea metropolitana i el litoral a favor de les planes interiors. Cal fer-los entendre, que si no volen greix hauran de renunciar, també, a una part del tall.