Adam Majó

Xuts a pals

30 d'abril de 2010
4 comentaris

L’autonomisme contraataca (II)

A finals de Novembre de l’any
passat, en plena campanya de les consultes del 13 de desembre, una colla de
diaris publicaven una tribuna conjunta on, en un to més o menys valent,
reclamaven la validesa i constitucionalitat de l’Estatut del 2006. Ara, pocs
dies després de l’onada més potent de referèndms sobre la Independència,
després que un parell de centenars de milers de persones hagin fet l’esforç
d’anar al col.legi a dir que sí, que també la volen, ara, les forces
autonomistes tornen a reclamar amb una certa contundència un lloc assolellat a
l’Espanya constitucional. En aquestes circumstàncies, ERC ha fet la única cosa
que podia fer una força política independentista, no subscriure la moció del
parlament, però ho ha fet de forma excessivament confusa i ambigua. No signant-la
però votant-la favorablement, dient que no seria útil enlloc d’anar al fons de la
qüestió, al joc de sobiranies i legitimitats, i apel.lant a una unitat que, de
la mateixa manera que no té sentit amb el PP, tampoc la té amb el PSC ni, pel què sembla, amb CiU o ICV.
Aquesta actitud vacil.lant i
difícil d’entendre ve de lluny, del moment mateix que es decideixen a impulsar
una reforma de l’Estatut en lloc de plantejar obertament la superació de la
via autonomista. O quan, un cop el parlament l’ha votat, se’n van a Madrid a defensar-lo, a discutir esmenes amb en Trillo i companyia, i són
superats per en Mas i CiU, molt més avesats a anar de rebaixes. Finalment, quan
arriba el referèndum, enlloc de tenir clara la posició des de l’inici, dubten i
s’emboliquen fins al darrer moment.

Tot el procés de l’estatut ha
servit, és cert, per fer pedagogia, perquè cada cop més gent s’adoni de la
impossibilitat que el Regne d’Espanya sigui un marc satisfactori per a la nació
catalana. El cert, però, és que en aquesta clarificació ha estat molt més útil
l’actitud del Tribuna Constitucional i la resposta potent i coherent dels
milers de voluntaris que s’han llençat a organitzar les consultes, que la del
partit que, a priori, millor ho tenia per impulsar i liderar la resposta a
l’atzucac autonomista. A ca la CUP tampoc ho fem tot bé, ni de bon troç, però
em costa imaginar que si tinguéssim la meitat de la influència social i
reprecussió mediàtica que té ERC no haguessim aprofitat  aquesta oportunitat immillorable per impulsar
i encapçalar la reacció independentista.

Aturar-ho tot
03.04.2020 | 11.16
Motor city
13.01.2011 | 9.14

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. La tercera tongada de plebiscits sobre el referendum de Catalunya la participació ha estat lamentable, penosa fins i tot, de caire provincialista frikizoide i realment absurda en el tema social, potser es que no sou capaços de mirar més enllà de Catalunya. Els voluntaris/es que han participat en aquest espectacle sens dubte busquen algun seient politic en un futur no gaire llunyà, o d’altres sou uns esnobistes que tenen rendes que els permeten gaudir i fer “pàtria” a costa d’aturats destrossats sentimentalment amb la politica i immigrants que aspiren a aconseguir drets politics.

    Per cert una formació que predica el socialisme, com les CUP, com pot barrejar el condicionament nacionalista burgès? Pero no sou socialistes de praxis (comunistes-leninistes, se’n enten, no?) i demaneu trencament amb Espanya i pero alhora la integració a la Unió Europea (ergo, un mercat liberal capitalista comu). Aquestes contradiccions entre politica social i nacionalisme us fa més mal del que realment imagineu. Llavors penseu perque la gent no us vota en els vostres espectacles plebiscitaris. De debo, reflexioneu. No barrejeu lluita de classes, nacionalisme i integració, perque cada vegada som més les majories que veiem que encara aneu a pedalejades dels 70, quan avui en dia el que mana es la multiculturalitat i l’heterogeni. La veritat semblem que uns fanatics en algunes coses, i en d’altres un pessimistes redemptors.

    Em pensava que socialisme i nacionalisme eren els ingredients del feixisme coorporatiu, (vease el facismo italiano) i el camí cap a la subnormalitat de les masses.

    Per acabar,  felicitar-te per l’autocritica personal i colectiva, crec que et dignifica, no com altres companys teus de la CUP que són uns fanatics sense cap tipus de mesura ni determinació

    Joan

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.