Hi ha qui voldria que dels barris vells no es toqués res, que es conservessin tots i cada un dels edificis, places i carrers tal com la història ens els ha fet arribar. S’obliden, però, que els barris vells que tenim no són la foto fixe de cap moment històric, que poden tenir una base medieval o fins i tot anterior, certament, però que sobre aquesta s’hi han sobreposat les modificacions fetes en tots i cadascun dels segles que separen el primer assentament amb l’actualitat. Al Centre Històric de Manresa, per exemple, hi ha edificis, places i carrers medievals –pocs-, barrocs -uns quants més-, del segle XIX -la tira- i del XX -els que més-. Continuar afegint-hi noves aportacions, en forma de nous edificis i de renovat espai públic, no és només perfectament compatible amb la preservació del llegat patrimonial sinó, també i sobretot, inevitable si volem que aquest àmbit de la ciutat sigui útil per a les persones del segle XXI.
La via Sant Ignasi de Manresa, per exemple, ha patit al llarg de la història un gran nombre de transformacions. De torrent fora muralles que operava com a element defensiu i, alhora, de separador entre la ciutat i el raval (les Escodines) a convertir-se, amb l’enderroc d’aquelles muralles i l’aparició de les fàbriques i tallers que aprofitaven la força de l’aigua, en un pol d’activitat econòmica i esdevenir, a mitjans del segle passat, una de les principals vies d’entrada a la ciutat en cobrir amb una carretera el traçat fluvial preexistent. Una evolució constant que no s’ha aturat tampoc els darreres 20 anys, amb la substitució d’antics magatzems, tallers i altres edificis en desús per moderns blocs d’habitatges que han retornat persones i vida al barri; amb el nou ús i exitós de l’antiga Fàbrica del Salt i amb l’aparició d’un pont –una passera- que uneix les Escodines amb el cor de la ciutat, la Plaça Major.
Però la vida no s’atura i la ciutat tampoc. Ara està a punt de quedar enllestida una reurbanització d’aquest carrer de Manresa que ens deixarà voreres amples i arbrades i que convertirà aquesta vella carreterota en un bonic passeig. Us recomano que ho aneu a veure, que comproveu com una intervenció d’aquesta mena, que bàsicament el què fa és millorar significativament l’espai dels vianants, transforma la percepció que tenim del carrer en qüestió. I us animo a que, seguidament, us imagineu una operació d’aquesta mena al gran eix central de la ciutat, a les Carreteres de Vic i de Cardona. Imagineu-vos-hi un passeig (amb circulació interior, sí) des de la nova plaça de la Bonavista fins a l’ignominiosa caserna de la Guardia Civil i encara més enllà, fins al Congost (i el seu aparcaments) a través pont en línia recta. Tard o d’hora ho farem, perquè així està previst en l’ordenament urbanístic de la ciutat i perquè a tots els pobles on s’ha fet, on s’ha convertit l’antiga carretera que els travessava en un carrer urbà amb totes les prestacions, n’estan contents. I, aleshores, la vella rasa, la cicatriu que parteix la ciutat en dos, es convertirà en el passeig que la vertebrarà i relligarà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!