Adam Majó

Xuts a pals

9 de febrer de 2010
5 comentaris

La trinca: els recordava més bons.

Sí, a mi també m’agradava La
Trinca. Tenia la cinta de casette que
regalava la caixa (prèvia imposició, naturalment), em sabia les lletres  de les cançons gairebé senceres i  conservo un gran record del concert que
van fer al camp de futbol del 
Pujolet. Devia tenir 10 o 11 anys, aleshores,  però aquell bona impressió del grup de Canet de mar m’havia durat
fins no fa gaire, fins l’any passat, concretament, quan vaig provar de mirar
aquest programa que fan a la tele en que uns benaventurats miren d’imitar els
integrants del grup tot repetint-ne els hits més coneguts. Em fa la impressió
que les úniques cançons que aguanten bé el pas del temps són les populars o
tradicionals, que La trinca, com a grup de revetlla i ball d’envelat que eren a
l’inici, van recuperar i popularitzar:
Alegria, és festa major, prim, prim, prim i mort de gana, l’airet de la muntanya o el tren pinxo de banyoles. Les més o menys polítiques, tot i haver perdut,
evidentment, vigència i càrrega provocadora, encara es deixen escoltar, malgrat
que les lletres, que en el seu moment ens semblaven valentes i clarividents,
com
La dansa del sabre, Com
el Far-west no hi ha res, L’OTAN
o El
danubi és blau,
ara les trobem més o menys simpàtiques
però clarament ingènues i superades.

Però és en l’àmbit de les costums
i, sobretot, la sexualitat, on La trinca no tant sols ha perdut tota la gràcia
sinó que produeixen directament vergonya aliena. Pensar que determinades
cançons van poder semblar, no fa tants anys enrera, divertides i provocatives
per a una part molt important de la població adulta d’aquest país ens explica
quin nivell de misèria moral ens van deixar 40 anys de dictadura. Que cançons
com La patata, no ve d’un pam, el baró de videt, trempera marinera o el tres cames  triomféssin com ho van
fer ens demostra fins a quin punt havia fet forat la repressió i
infantilització imposats pel franquisme i els seus aliats ideològics .

Era la intenció del programa,
entenc,  revitalitzar La trinca i,
fins i tot, reencarnar-los en tes cantants joves per situar-los, de nou, en el
panorama festiu del país. No hi tenen res a fer; el resultat serà exactament el
contrari: el concurs ha servit perquè molts dels que haviém mitificat aquell
grup de la nostra infantesa ens adonéssim que  es tractava, bàsicament,  d’una versió musical, nostrada i més o menys progre, això sí, de la cultura del destape, l’Esteso i el Pajares.

Per sort, avui, cantar en català
ja no és garantia d’èxit perquè són moltíssims els grups que ho fan de forma
espontània, i parlar de culs, pits i vàters ja només fa riure a alguns alumnes
de primària, i als seguidors de l’Albert Pla.

La inflació
23.09.2008 | 8.34
La guerra i la revolució
30.11.2015 | 10.55

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. El teu article és encertat, tant el referit a la Trinca en sí com a l’endarreriment mental que va provocar el franquisme en la gent. Correcte. Però, què aniries a buscar de fa trenta anys que no hagi envellit malament? Sense gairebé adonar-nos-en, els clàssics del Cinema que encara es podien veure fa uns anys a la tele (a partir de l’una de la matinada, això si) han desaparescut de la graella, perquè la desconnexió amb l’estètica, les falta de vigència de les  històries de l’època i els recursos tècnics actuals són tant grans que no  se les miraria pràcticament ningú.

    Les sèries de televisió que llavors semblaven trencadores ara són patufets infumables, perquè, en general, el terreny creatiu evoluciona positivament, i (insisteixo, en general), les noves creacions s’edifiquen sobre la tradició anterior i tenen totes les eines per donar-los-hi una volta més de rosca i millorar-les.

    Ara mateix, pel-lícules on no hi ha telefons mòvils, les pantalles d’ordinador no són planes, o on les noies porten ‘hombreres’ (per posar uns exemples encara més recents), ja suposen un impacte estètic i un salt generacional que a molts els costa de païr. I per això no cal que passin massa anys. Les coses caduquen més ràpid que mai.

    La música de la Trinca, que per mi que tinc 37 anys és gairebé un record pre-conscient, crec que han de ser com veure Magnum, o Mazinger Z, un acte nostàlgic, i s’ha de fer amb carinyo i transigència, com aquella cançó de les primeres músiques disco (i aquell sintetizador, aquell maleït sintetitzador), que ara ens fot venir arcades però que inevitablement associem a un moment adolescent  que ens va emocionar i del que no ens podem deslligar.

    A part de tot això, i ja en el terreny de la conjectura, dos dels membres de la Trinca són productors poderosos de Televisió que probablement s’han donat un homenatge per passar l’estona (ells això no fan cap cara de necessitar-ho), foten un cop de mà a TV3 (tampoc és descartable) i, anant fins i tot més enllà, donen una amable empenteta al tercer membre del grup, el Barbut, que no va pujar al carro del dòlar amb altres dos en el seu moment. Però això últim ja ho afegeixo jo sense cap fonament.

    Però que consti que el teu anàlisi em sembla impecable, nomès et proposaria una mica de màniga ampla quan mirem enrera, perquè fer-ho no sol provocar res més que decepcions. 

  2. Pel que fa a les lletres totalment d’acord, un dia veient un programa vaig pensar que -per sort- els temps havien canviat… jeje… 

    Pel que fa al programa (no en sóc seguidor) però té prou audiència (també en té Cine de Barrio –per exemple-) i per tant té el seu públic (igual que el té Cine de Barrio el Pajares el Esteso i la mare que els va parir a tots) i possiblement sigui un referent per a prou gent (igual que l’Esteso, el Calduch, les violetes del bosc o el Raïmon).

    A mi els referents parlats -o cantats- en català, no em molesten (encara que portin el carnet del psoe enganxats a la boca).

  3. Jordis i Pere,

    Més enllà de que el programa sigui més o menys insuportable (jo li trobo del tot i coincideix plenament amb tu Lengot)  el cas és que, efectivament, el temps és un jutge implacable, però que, i això també cal dir-ho, no tracta igual a tot-hom. Sento referir-me als mestres, però Monty python o Yes, minister han aguantat francament millor que els de Canet. La Trinca,  em temo, els ha passat una mica com al pobre Benny Hill…

Respon a adam Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.