L’alliberament nacional i la transformació social han d’anar de bracet, són dues cares de la mateixa moneda, es complementen i són indestriables, sí, d‘acord, però no són la mateixa cosa. I com que no són la mateixa cosa, com que són dos objectius diferents (si bé que indestriables, complementaris i que van de bracet…) a vegades demanen discursos, aliances i estretègies diferents i no sempre és fàcil, pels moviment que pretenen assolir tots dos objectius i de forma tan simultània com sigui possible, gestionar-ne l’encaix. Aquesta dificultat per inserir una lluita en l’altre i a l’inrevés genera necessàriament una certa tensió discursiva, organitzativa i estratègica tan apassionant i saludable com complexe i conflictiva. Durant anys l’independentisme d’esquerres dels Països Catalans es va dedicar bàsicament a fer pedagogia (per tots els mitjans) de l’alliberament nacional, convençuts que les lluites socials, de classe, ja tenien qui les impulsava i explicava però que la independència, en canvi, restava orfe de pare i mare. Aquesta descompensació entre el temps i l’energia dedicada a la lluita estrictament nacional i el que s’esmerçava en la socio-econòmica generava una certa frustració i mala consciència entre la militància que sovint es mirava de compensar amb sobrecàrrega de llenguatge revolucionari i amb profusió de simbologia a les parets, cartells i adhesius. En alguns casos, com en el de l’únic partit que du l’estelada i la falç i el martell al logo, aquesta priorització discursiva i estratègica de la qüestió nacional s’ha mantingut fins a dia d’avui amb resultats més que discutibles. En altres ocasions, com en el cas del BNG, a Galícia, la prioritat de les aliances en clau nacional els han portat a situacions paradoxals, com aquelles cel·lebracions del dia de la pàtria gallega en les quals els representants de CiU i el PNB encapçalaven manifestacions on dominaven les banderes comunistes de l’UPG (principal formació de les que integren el BNG).
En no poques ocasions, la tensió nacional/social ha acabat produint escissions més o menys traumàtiques. És el cas dels Provos, una escissió “nacionalista” del Sinn Fein que l’any 1970 decideix marxar del partit per prioritzar les lluita pels drets civils de la minoria “catòlica” del nord de l’illa en oposant-se als plantejaments més obertament marxistes, leninistes i internacionalistes de la direcció. Els Provos acabarien protagonitzant un impressionant desafiament a l’imperi britànic i recuperant el nom de Sinn fein, mentre que el teòric sector oficial va acabar transformant-se en un partit testimonial anomenat The Workers’ Party. També paradoxals són els casos de tres escissions d’ETA, totes pretèsament per l’esquerra. Una acabà al PSOE, previa transformació en ETA (pm) primer i en Euzkadiko Ezkerra després. Les altres dues, de tendència maoista (MK) i troskista (LKI), impulsaren projectes d’abast estatal alhora que intentaven una fusió doble (Zutik a la CAV i Batzarre a Navarra). Finalment, però, davant l’estancament del projecte, molts dels seus militants optaren per retornar al corrent principal de l’esquerra Abertzale.
En fi, l’equilbri és difícil i la tensió inevitable, però consola saber que a aquells que han pensat que si abandonaven un dels dos àmbits de lluita se’n sortirien en l’altre encara els ha anat pitjor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
James Connolly: “The cause of labour is the cause of Ireland, the cause of Ireland is the cause of labour”.