Adam Majó

Una de les temptacions més difícils de resistir quan es té accés als pressupostos públics, quan es mana, és el d’utilitzar aquests diners per premiar fidelitats, moderar crítiques o directament comprar complicitats. En una ciutat petita, on tots ens coneixem una mica, la distribució de subvencions, ajudes i encàrrecs municipals no és mai del tot neutre. Els governants engeguen projectes que, més enllà de l’interès que puguin tenir en si mateixos, serveixen per a complaure a determinats sectors de la societat, tot facilitant recursos i instalacions, pagant pica-piques i repartint copets a l’esquena. (…)

Sovint, això és més fàcil i barat que realitzar les inversions necessàries per a resoldre problemes estructurals en camps diversos, però aconsegueix que determinats sectors de la ciutat moderin o matítzin les seves crítiques.
Posaré alguns exemples: enlloc de solucionar qüestions complexes vinculades a l’ensenyament, s’engega un Projecte Educatiu de Ciutat –PEC-, amb molta propaganda, on s’intercanvien bones paraules i berenars, però que dona uns resultats pràctics més aviat minsos; es paga una paella als dirigents de les AV i tot menjant arròs es llimen diferències; es subvenciona una pel·lícula en que es lloa la creativitat i simpatia dels músics de la ciutat, mentre s’arracona un cop més el projecte d’una sala polivalent per la música; o es reuneix a les ONG entorn a un consell que s’encarrega de repartir els recursos destinats a solidaritat entre les entitats membres.
Tema apart és el de les subvencions més o menys arbitràries a les entitats, que no només serveixen per travar complicitats sinó també, en massa casos, per mantenir estructures i pràctiques anacròniques. Quantes entitats –Associacions de Veïns incloses- han deixat de buscar socis, actualitzar quotes o pensar activitats d’autofinançament, perquè a la junta ja li va bé fer la viu-viu amb els diners de la subvenció?
I els àpats. Us faríeu creus de la quantitat d’esmorzars, dinars, pica-piques, berenars i sopars que es paguen amb els pressupostos municipals. Des de 25 euros en Croissants fins a 1000 o 2000 en aperitius de disseny. És allò tan vell dels estómacs agraïts.
Ja se que hi ha moltes activitats que requereixen indispensablement l’ajuda pública, que hi ha molta gent que manté l’esperit crític al marge de les relacions que mantingui amb l’administració i que a les entitats de la ciutat hi ha moltes hores de dedicació i voluntarisme segurament poc reconeguts. Ara bé, cal recordar que els recursos públics són limitats –ara encara més- i que un teixit associatiu que viu pendent de la subvenció pública i la trucada del regidor de torn, és un teixit malalt i incapaç de renovar idees i lideratges socials i polítics.