Adam Majó
Xuts a pals
La política i els colors
En futbol, per exemple, les adhesions solen ser incondicionals i de per vida, més enllà d’encerts o fracassos, de millors o pitjors lideratges, si de nen ets d’un equip, arribaràs a vell fidel als colors. I ja està bé, suposo, és aquesta dosi de lleialtat irracional saludable i, en principi, inofensiva. La política, en canvi, requeriria molta més reflexió i racionalitat. Els partits, tots, i les persones que en cada ocasió els representen, són instruments, eines, al servei d’uns determinats interessos, idees i objectius col.lectius i com a tals a vegades són més útils i a vegades menys, ara en fem servir uns i després uns altres. Votar-ne un no és un acte d’adhesió cega, sinó un gest puntual emmarcat en un moment i lloc concrets. Costa molt renegar de l’equip de la teva infància, però no hauria de costar tant donar suport a partits diferents al llarg de la vida si així es creu convenient. Malgrat tot, abunden les actituds futboleres. Gent que “és” d’un partit o d’un altre de forma irrevocable, al llarg dels anys i al marge de canvis externs i interns. Gent que fa vint o trenta anys van fer una opció i s’hi ha mantingut obsessivament fidel, i que defensa les sigles i els diferents liders de forma automàtica i reactiva, facin el què facin, diguin el què diguin, que s’acomoda a les pròpies conviccions i es resisteix a revisar-les.
Soc, doncs, partidari d’una relació personal amb la política molt més flexible, freda i desapasssionada, i, malgrat tot, sovint, els colors em poden. L’instint gregari, la consciència grupal, m’arrossega sovint a defensar automàticament als “meus”, a tancar files i a recelar sistemàticament de l‘adversari. I entre els adversaris, l’animadversió tampoc està equitatívament repartida ni assignada en funció únicament de dades i raonaments objectius. Cadascú distribueix l’antipatia segons anàlisis més o menys ben fets, però també a partir de circumstàncies vitals i experiències personals. En aquest sentit, admeto que dels resultats d’ahir, més enllà dels 126.000 vots de la CUP, de l’ensopegada de CiU i de la saludable crescuda d’ERC, m’ha agradat especialment l’espetegada del PSC. Ja sé que CiU o el PP ho han fet tant o més malament, i que a can socialista, com a tot arreu, hi ha bona gent que fa el què pot. Però són massa anys d’aguantar un to formalment d’esquerres mentre fan la mateixa política que la dreta, d’emmascarar el pitjor nacionalisme espanyol rera un fals discurs cosmopolita, de parlar de pau i donar suport a guerres llunyanes i properes, a la OTAN o a l’empresonament d’objectors de consciència. De gestions municipals desastroses. Del GAL i la llei anti-terrorista. Del discurs de la por contra el dret a decidir. De retallar quan manen i criticar-ho a la oposició. De donar suport a la vaga general només quan no governen ells. D’incentivar la bombolla especulativa i amagar la ma. De fer de tap, tants anys.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquesta gent tenen molta feina a fer, si és que volen arribar a ser alguna cosa més que la colla de mamporreros del PSOE: partit endins, i sobretot amb fets i les paraules, que diria el Monti.
PS. Al seguiment de la nit electoral hi havia en primer pla Josep Maria Sala. El de FILESA. I després van parlant de transparència …