Adam Majó

La Plaça Gran de Calaf, amb els porxos, l’ajuntament i el campanar símbol del poble seria, si no fos pels cotxes que hi aparquen, una de les places més boniques de la Catalunya central sinó del país sencer. Si la coneixeu no crec que m’ho discutiu. Malgrat això, el mític mercat ja fa temps que en va marxar i només hi aguanta un bar, que deu viure dels funcionaris municipals i de les visites que reben, i una botiga de les d’antes, amb porticons de fusta i cortines d’aquelles de macarrons, on hi venen una mica de tot i gaire de res. Si no han d’anar a missa o a buscar algun paper al consistori, els calafins no hi pugen mai, al poble vell. Prefereixen l’eixample, amb la mica d’avinguda que es va fer per unir el poble i l’Estació de ferrocarril i el parell de places lletges on s’hi fa el vermut, el cafè i el què vingui. A la gent de Calaf se’ls fa una muntanya recórrer els 300 metres que separen l’entrada de l’antic clos emmurallat de l’antiga  plaça Gran a través del carrer de Sant Jaume, el què havia estat durant segles el carrer principal del poble. Com a conseqüència d’això, Sant Jaume  s’està quedant sense botigues i  això, com un peix que es mossega la cua, lleva encara més al·licients a endinsar-se  poble vell amunt.  I quan dic amunt no penseu en una gran pujada. El desnivell és inferior, molt inferior, al del carrer sant Miquel de Manresa, per exemple, però esdevé un obstacle gairebé infranquejable en l’imaginari de molts calafins.

Calaf és un poble petit, les distàncies a peu són de cinc o deu minuts, i tranquil, massa tranquil, potser, però això no ha impedit l’abandonament físic però sobretot sentimental del seu barri antic.

El Centre Històric de Manresa té algun paral·lelisme amb el de la capital de l’Alta Segarra. El primer de tots és l’excentricitat, el fet que l’expansió urbana no s’ha produït al seu entorn sinó només cap a un dels seus costats (a Calaf cap al Sud, a Manresa cap al Nord). El segon és una determinada mentalitat negativa de calafins i manresans en relació a la pròpia ciutat antiga. Per la resta, no tenen massa res a veure. Les dimensions i població són molt diferents i l’activitat de tota mena que es manté al barri vell manresà és molt superior a les poques que aguanten al de Calaf. En el dos casos– i en el tantíssimes altres poblacions amb nucli històric del nostre país- hi ha un fenomen comú: En un determinat moment, amb l’arribada de la modernitat industrial, la burgesia primer i les classes mitges i baixes després, van renegar de l’antiga urb medieval i van preferir viure en barris (burgesos o obrers) on es reconeguessin com a col·lectiu contemporani. Tant en un lloc com a l’altra, però, tard o d’hora (a Manresa ja és evident i a Calaf en tenim alguns indicis) la gent tornarem física i (si m’ho permeteu) espiritualment al centre històric.  El repte és aconseguir accelerar i ordenar aquest retorn. Accelerar-lo perquè com abans es produeixi, més patrimoni material i immaterial haurem pogut conservar. I ordenar-lo perquè la recuperació plena dels centres històrics s’ha de fer al servei de tota la societat i no només dels que puguin pagar-s’ho.