Adam Majó
Xuts a pals
La monja de la Grip A
que aparaguessin noves ofertes electorals que renovessin el mapa polític
català. I no em refereixo només al creixement de la CUP, que també, sinó al fet
que després de trenta anys, en que el país i el món han canviat
considerablement, no sembla massa lògic que la composició d’ajuntaments i
parlaments diversos segueixi sent tant semblant a com ho era a l’inici de
l’anomenada transició. Aquest immobilisme, evidentment, no és casualitat.
Respon a unes determinades regles de joc que dificulten enormement que nous
partits puguin competir en una certa igualtat de condicions amb els ja
establerts. Els blocs electorals a la ràdio i la televisió, la utilització de
l’administració per fer campanya partidista o les subvencions abundants
depenent de la representació institucional, en serien alguns exemples. No cal
dir que els que haurien de canviar aquests regles, limitant, per exemple, les
despeses en publicitat electoral, introduint les llistes obertes o donant més
llibertat als professionals dels mitjans de comunicació públics, són els mateixos partits que es
beneficien de que res no canvi. El famós peix que es mossega la cua.
Tot i així, més que noves marques
electorals, que ens en calen, el que es troba a faltar, sobretot, són persones
que optin per dedicar-se a la política durant uns anys, però que no en facin
una carrera professional. Els partits s’han convertit en grans agències de
col.locació, on es premia la obediència i la disciplina, i on els ingressos
corporatius, el de les persones que treballen gràcies al partit, acaben sent
decisius alhora de prendre decisions polítiques que afecten, lògicament, al
conjunt de la societat. Calen nous
partits, sí, però cal també replantejar en profunditat les formes amb
que tots plegats ens impliquem en política.
En aquest sentit, diuen que en
Laporta, en Carretero o la Nebrera
poden irrompre en el panorama electoral i fer variar la correlació de forces
actual. Potser sí. En tot cas, ha aparescut un quart personatge que, si
volgués, s’hi faria un lloc ràpidament: la Monja de la grip A, la Teresa
Forcades. Una dona amb un carisma fora del comú, que compte entre el seu
electorat potencial amb senyores
d’ordre decebudes, abstencionistes de llarga duració, votants avorrits, fans de
Matrix i Zeitgeist o progressistes desorientats. Insisteixo, no tinc ni idea de
si aquesta senyora s’ha plantejat mai presentar-se de candidata a unes
eleccions, tot i que queda clar que la intervenció pública sí que li agrada,
però, si ho fes, a l’esquema dels resultats electorals de TV3 hi té un
formatget assegurat.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La politica actual és una linia molt fina, resideix més en el caracter i la personalitat de cada politic que les sigles i el partit. Laportes, Nebreres, Carreteros… estem entrant al sistema anglosaxó, sistemes bipartidistes, on es parla més del individu que del propi partit. Potser que comencem a reflexionar sobre aquest asepcte.