Adam Majó

Quan t’instal·les a Berga i comences a moure-t’hi, no com un visitant passavolant sinó com a veí que hi fa les activitats quotidianes, el primer que penses és que el desastre urbanístic i la deficient mobilitat de la ciutat és culpa sobretot de l’orografia. Construir una ciutat a la falda d’una muntanya trencada per unes rases i els seus corresponents torrents no pot ser senzill de cap manera. A mesura que vas coneixent millor la ciutat, però, t’adones que els errors en la planejament (incloent-hi la manca de planejament) hi han jugat, també, un paper important. Així, quan al segle XIX la industrialització provoca el creixement fora muralles de la majoria de ciutats del país, en molts llocs s’intenta fer-ho de forma més o menys ordenada i premeditada. Així, per exemple, a Barcelona s’inventen l’eixample i a Manresa fan un passeig que ha de servir d’espina dorsal de la nova ciutat. A Berga, en canvi, es creix de forma espontània i en dues direccions oposades, sense tenir clar (encara ara) quina ha de ser la que ha de prolongar el centre històric de la ciutat. En un principi la incipient burgesia es fa seu el carrer del Roser, on encara ara hi queden alguns edificis d’evident interès patrimonial i deficient estat de conservació. Però poc després es construeix, a l’altra extrem de la ciutat,  el passeig de la indústria, entorn al qual s’articularà bona part del creixement urbà al llarg del segle XX. Quan finalment s’adonen que el carrer del Roser s’ha fet estret i petit, la ciutat decideix, ja després de la guerra, construir un altre passeig a la cara est que faci d’entrada de la ciutat i que es converteixi en un nou centre comercial i de serveis. Així neix el passeig de la pau i així comença la decadència del carrer del Roser (que només aturarem el dia que entenguem que cal restringir-hi el trànsit i augmentar-ne l’espai per a vianants).

Un cop consumada l’extensió de la ciutat pels dos extrems oposats es planteja el repte d’unir-los sense haver de passar ni pel carrer major (evidentment) ni per una ronda Moreta superada pel creixement de la ciutat. Així, algú posa sobre la taula la idea de construir una gran via que lligui una punta i l’altra de Berga sense haver de passar pel centre històric. Com tantes altres bones idees, però, la Gran Via té una realització nefasta i acaba sent un carrer massa estret per a fer aquesta funció.  Com que és estreta i d’una sola direcció, la Gran Via no pot fer el paper que tenia encomanat, per això la Ronda Moreta segueix sent un carrer lleig i sense voreres, per això la Plaça de la Creu no és cap plaça, per això el carrer Major està tant mal comunicat amb els passeigs que el prolonguen i per això la mobilitat a la ciutat, a peu o en cotxe, és un desastre. La culpa, un cop més, no és tant sols del desnivell.