Adam Majó

Algú va  dir que Berga no val res però que el Berguedà és fantàstic. No crec que sigui certa la primera afirmació, però sí la segona. L’altre dia en vaig trobar una prova més: el museuet de l’anís del Castell de l’Areny, una sala atapeïda d’ampolles d’anís –plenes!- que ens recorden una època no tant llunyana en la qual aquesta beguda era omnipresent. Al país hi havia dotzenes d’elaboradors d’anís, gairebé un a cada poble gran, tots amb un nom i una etiqueta característica i singular.

Però això era abans. “La gent ja no vol begudes dolces” diu en Pere. I és que els prestatges dels nostres bars i cafès han patit una transformació brutal els darrers 30 anys. Fins a final dels anys 80, la majoria de bars no oferien cap licor o gairebé cap elaborat fora de l’Estat Espanyol. El rei era el conyac, de producció catalana o andalusa. El seguien els anisats i d’altres licors dolços tots fets aquí. Conyacs i anissos es compraven per caixes i eren l’element distintiu, al costat d’un rom nostrat, d’un altre clàssic en silenciosa però evident decadència: el cigaló o carajillo. Més enllà d’això també hi solia haver unes ampolles de vermut de marca italiana però fabricats a Vilafranca del Penedès, una ginebra de fabricació catalana amb un sarraí dalt de cavall a l’etiqueta (més endavant el va canviar per un cavaller cristià), uns whiskys provinents del sud de la Península i, a vegades, un Scotch senzill, un vodka de ressonàncies eslaves però matriu nordamericana i un rom per fer Cuba-libres de cognom català però elaborat per una empresa nascuda a l’Havana i traslladada als Estats Units després de la revolució.

De mica en mica, però, tot va anar canviant. Les multinacionals del sector van anar ocupant espai a la prestatgeria fins a fer-se-la definitivament seva. Blends i maltes cada cop més sofisticats, Bourbons de Tenesse, London Gins de gama alta, vodkas russos i finlandesos, roms cubans i veneçolans, etc…

Fins al punt que ara la canalla s’infla de xarrups d’una beguda fosca i espessa provinent dels boscos alemanys que no és més que una versió augmentada en grau, màrqueting i preu de la ratafia de tota la vida; i quan  havent dinat volem un licoret, en lloc d’unes aromes o un estomacal, demanem un orujo d’herbes de procedència llunyana i qualitat normalment escassa.

Hem conservat la llengua i estem recuperant el vi, però hem perdut, potser per sempre, els nostres licors autòctons. Algú pensarà que és culpa del mercat comú i el lliure comerç, i sí, és evident que això hi ha ajudat, però Marsella i Pamplona també són a la UE i no s’hi ha deixat de beure pastís o patxaran. Potser és aquesta tendència nostra a pensar que allò que ens ve de fora és sempre millor que el què tenim aquí.