Podriem afegir-hi també les escoles bressol municipals, no les de la Generalitat, gestionades per Encís (avans 6tell) i que corre el risc en els propers anys que l’ajuntament n’incrementi les quotes d’inscripció i el cost del menjador fins a fer-les tant o més cares que altres opcions privades, abocant-les així a esdevenir un equipament buit d’usuaris i per tant abocat al tancament. O també, en un altre àmbid, la gestió que fa Propaganda pel Fet de la Casa de la Música de Manresa, aquest cop però sense cap sobrecost per l’usuaris i amb un resultat admirable.
Adam Majó
Xuts a pals
8 de juliol de 2012
1 comentari
La FUB, la FUSSAM i altres serveis públics que no ho són tant.
Com que a Manresa la oferta universitària era de qualitat (sobretot l’Escola de Mines) però escassa, ara fa vint anys es va crear la Fundació Universitària del Bages, la FUB, per oferir estudis universitaris amb l’àval de la UAB. La FUB no és un negoci, no hi ha ànim de lucre, però sí que està obligada a quadrar els números sense pràcticament ajudes públiques, i això en condiciona la seva tasca universitària, amb estudis molt dirigits a la demanda del mercat de treball i uns costos per l’alumne o els pares de l’alumne que no estan a l’abast de tothom. Ara, per ampliar-ne les dependències, l’Ajuntament ha cedit un terreny, gratuïtament. Ja està bé, val més FUB que res, però es bo que de tant en tant recordem que la oferta universitària al Bages és (UPC apart) cara i mercantilista i que aquest és el model resultant de la manca d’inversió pública.
Un cas semblant és el de la residència assistida que una altra fundació que també fa una tasca boníssima però que tampoc funciona amb paràmetres de l’administració, la FUSSAM (Fundació Socio-Sanitària de Manresa), està impulsant al capdamunt del barri de la Parada, davant d’una escola religiosa que també rep abundants recursos públics. L’any 2010 l’Ajuntament de Manresa cedia els terrenys perquè s’hi fes aquest equipament dirigit a persones grans amb necessitats assistencials específiques, amb el benentès que l’objectiu era tancar un conveni amb l’ICS per tal que el centre fos concertat i obert a totes aquelles persones que el necessitésin i hi cabessin, sense requisits econòmics previs. També es va dir, aleshores, que si això no es produïa, si no hi havia acord amb la Generalitat, el centre estaria igualment obert a tothom perquè les aportacions de la llei de la dependència ajudarien a pagar a qui no comptés amb prou recursos propis. Ara, quan (a causa de l’espòli i d’una política fiscal poc redistributiva, no ens cansarem de recordar-ho) les finances de la Generalitat de Catalunya no fan pensar que aquest conveni sigui probable i quan la llei de dependència fa figa i no arriba a cobrir ni de bon troç tots els casos previstos, aquells objectius semblen excessivament optimistes i la possibilitat que tinguem un bon equipament, en terrenys municipals, però oferint serveis només per aquells que els poden pagar (una mica com amb la FUB) sembla cada cop més real.
Són coses que passen quan l’administració, la Generalitat en aquest cas, no pot (i/o no vol) garantir la universalitat de determinats serveis públics bàsics (estem parlant , un altre cop, d’educació i sanitat) i prefereix deixar-ho en mans de fundacions privades que han d’actuar amb criteris de rendibilitat econòmica que les allunyen de la funció social inicialment prevista.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!