Adam Majó
Xuts a pals
9 de juliol de 2009
3 comentaris
La França
Si el timbaler del Bruc, enlloc de tocar el timbal, s’hagués tocat els pebrots, ara seriem francesos i no espanyols. Hi havia una època en que aquesta afirmació-acudit tenia una càrrega transgressora notable. Posava en qüestió un dels mites fundacionals del nacionalisme espanyol, l’anomenada “guerra de la independència” .
Després de dos segles de sentir la mateixa versió instrumentalitzada dels fets, no és senzill, hores d’ara, esbrinar quines foren les raons que portaren a bona part dels catalans a enfrontar-se a l’exèrcit imperial. Els cent anys d’ocupació borbònica, no havien extingit del tot una certa consciència nacional catalana, com ho prova el fet que Napoleon, per guanyar-se el recolzament del poble, provà de separar el Principat de Catalunya del Regne d‘Espanya i feu oficial la llengua catalana. Tot i això, cal admetre que la victòria col·lectiva contra un dels imperis més poderosos de l’època fou la millor oportunitat que ha tingut mai el projecte nacional espanyol d’arrelar entre nosaltres. Com és prou sabut, no la saberen aprofitar, i els mateixos nets dels que combateren a la guerra del francès iniciaren, pocs anys després, un dels moviments cabdals de la història moderna d’aquest país, la Renaixença.
Després de dos segles de sentir la mateixa versió instrumentalitzada dels fets, no és senzill, hores d’ara, esbrinar quines foren les raons que portaren a bona part dels catalans a enfrontar-se a l’exèrcit imperial. Els cent anys d’ocupació borbònica, no havien extingit del tot una certa consciència nacional catalana, com ho prova el fet que Napoleon, per guanyar-se el recolzament del poble, provà de separar el Principat de Catalunya del Regne d‘Espanya i feu oficial la llengua catalana. Tot i això, cal admetre que la victòria col·lectiva contra un dels imperis més poderosos de l’època fou la millor oportunitat que ha tingut mai el projecte nacional espanyol d’arrelar entre nosaltres. Com és prou sabut, no la saberen aprofitar, i els mateixos nets dels que combateren a la guerra del francès iniciaren, pocs anys després, un dels moviments cabdals de la història moderna d’aquest país, la Renaixença.
Malgrat els múltiples episodis conflictius entre els catalans i el regne de França (després república) i tot i els coneguts estralls del jacobinisme, prou evidents a la Catalunya Nord, el cert és que el sentiment anti-francès, l’odi al gavatxo, no és del tot espontani, sinó que ha estat promogut per determinats sectors socials i polítics durant molts anys. El primer l’església, que veia, i encara veu, en el laïcisme republicà una amenaça a la seva influència social, el segon l’espanyolisme, que sap que com més mirem al Nord menys mirarem a Ponent i que les comparacions no els afavoreixen i, per últim, el conservadorisme en general, conscient que, des de fa dos segles, gairebé totes les bones noves idees i els avanços socials que han arribat a aquest país han vingut del Nord, de França o a través de França. Des de les avantguardes artístiques dels segles XIX i XX, fins les diferents corrents polítiques d’esquerres, passant per la cervesa, el nudisme o les músiques modernes vàries. De fet, la Marsellesa, l’himne revolucionari francès, fou també l’himne del republicanisme i les esquerres catalanes fins ben entrat el segle XX.
No se quin pro-hom de les lletres castellanes va dir una vegada que li agradaven més els bascos que els catalans, perquè si a un basc li treus la llengua et queda un espanyol, mentre que si li treus a un català, et queda un francès. M’agrada pensar que tenia raó.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’ espanyol que deia això, com a bon espanyol, no sabia res d’Occitània. L’ espanyol aquest no anava del tot esbiaixat hagués pogut arribar a dir que darrera un català hi trobaràs un franc…….i si el pobre home n’ hagués sapigut més hagués entés,potser, que darrera un català hi tobaries un occità, però fixa’ t que anava prou adreçat ,eh! molts catalans ni se n’ adonen d’ això.
L’odi al gavatxo neix sobretot d’un amor no correspost. Sovint desde Catalunya hi ha hagut admiració vers França, tanmateix els francesos rebutgen Catalunya, per a ells parlem patuès, només comprenen l’existència d’estats, la resta fa nosa.
França liquida la diferència sense contemplacions.
Realment els estats europeus es van construir al segle XIX i part del XX, Espanya com estat europeu no pinta res des de qua va perdre les colonies americanes a principis del segle XIX, coincidint amb l’expansió de les guerres napoleoniques, marcant el final de l’Antic Règim. Estats com França i la pròpia Gran Bretanya van ser referents alhora de construir democràcies (la majoria de Codi Civils són d’orgien napoleonic i anglosaxó) durant molts anys, potser l’unic país que també podia ser un model fou l’imperi alemany, peró li va tocar perdre la Primera Guerra Mundial, donant sentit a un nou tipus de nacionalisme europeu, marcat en l’odi al estranger per intentar triomfar entre les classes més populars i als ingnorants disposats a tot, per evitar el comunisme internacional fos un simple experiment a Rússia.
Tothom sap que els francesos nomès veuen més enllà del Rin, al Pirineu avall és terra de paella, vacances barates, tabac o bon preu i l’inci del continent africà.