Adam Majó
Xuts a pals
La culpa és de l’Euro!!
Segur que ho heu sentit i llegit més d’una i de cent vegades: la culpa ( del sobre-endeutament generalitzat, de l’atur i del desastre general que estem vivint) és de l’Euro. Si no ens hagéssim mogut de la pesseta potser no hauríem arribat tant lluny, els anys de bonança, però tampoc hauríem caigut tant avall, ara. L’Euro va fer pujar els preus (aquí sempre t’hi posen l’exemple d’un cafè) i va generar un flux excessiu de diner que ara no sabem com tornar. L’explicació té dues grans virtuts: assenyala una causa clarament identificable i coneguda per tothom i, sobretot, situa l’origen de la culpa a l’exterior, a Europa en general i als alemanys més concretament que, es diria, van idear la moneda única com a pla B per apoderar-se del continent després que el mètode inicial (la Wehrmacht) no donés el resultat esperat. I és cert que implantar una moneda única sense fer passes decisives en l’armonització fiscal, en la unificació política i en l’homogenïtzació (a l’alça, per anar bé) de les garanties socials, pensant que amb els anomenats fons de cohesió n’hi hauria prou, fou, ara està clar, un error. I és evident que a les empreses i als bancs alemanys els ha anat molt bé la injecció creditícia amb la qual els compràvem productes i els paguem interessos.
Ara bé, és imprescindible recordar que no fou la senyora Merkel qui va aprovar i mantenir una de les poques lleis hipotecàries d’Europa que no permeten la dació en pagament i que, per tant, incentiven als bancs a col.locar préstecs impossibles; tampoc va ser a Berlin on es va decidir eliminar els impostos de patrimoni i de successions, abaixar l’IRPF per a les rendes altes o mantenir els privilegis fiscals de l’església; tampoc eren de l’SPD o la CDU, sinó del PP i el PSOE, els que van signar contractes milionaris per comprar armament; ni tampoc té la seu a Frankfurt, sinó a Madrid, el Banc d’Espanya que va permetre una gestió suïcida de tantes entitats financeres; ni fou l’Schröder, sinó l’Aznar, el que en el seu moment va liberalitzar el sòl i bonificar fiscalment la compra d’habitatges, iniciant així la bombolla immobiliària; ni és la RFA, sinó el Regne d’Espanya el país que bat records de frau fiscal i economia submergida; ni eren els ajuntaments de Schleswig-Holstein sinó els de la Catalunya central els que es refiaven dels ingressos de la construcció per finançar serveis i projectes; ni és tampoc la Constitució Alemanya la que ens impedeix triar lliurement el nostre futur i posar fi a l’espoli fiscal insuportable que patim…Podríem continuar.
I per cert, tenint en contra que els dipòsits de fins a 100.000 euros estan garantits, algú vol fer el fotut favor d’explicar que coi passaria si es deixés caure Bankia (o Caixa Catalunya)? Més enllà de la derrota ideològica i la pèrdua de credibilitat d’un sistema econòmic que hi té, en els bancs, el cor, i la ment.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A una bombolla, dos bombolles i tres bombolles, el mundo és una bombolla on viuen els espanyols.
La bombolla pública-financera, residencial-turiística i immobiliaria es va crear des de les institucions i promocionar des de la política.
I van ser aquestes bombolles les que van provocar l’actual inflacció i pujada de preus, entre els quals és el café i no l’euro.
Dit això, per què hi ser a la moneda única quan l’economia real espanyola i dels països dels sud d’Europa és fora de d’aquest euro nòrdic i centre-europeu i mantidre’l de forma artíficial, fins que ens desconecten?.
Al igual que els britànics que són tanmateix a l’Unió Europea, però no formen part de l’Euro.