Adam Majó

Xuts a pals

1 d'agost de 2010
2 comentaris

La cinquena província

Recordo que anys enrera, quan era
jove, es parlava sovint de la possibilitat que Manresa tingués província
pròpia, la cinquena, en deien. Era un tema recurrent, però completament
improductiu. Actualment el vocabulari ha canviat una mica i parlem de la
Vegueria de la Catalunya central, però els resultats són si fa o no fa els
mateixos.  En els dos casos topem
amb un obstacle aparentment infranquejable, la manca de sobirania nacional. Ni
abans quan parlàvem de províncies ni ara que parlem de vegueries, som nosaltres
qui decidim com ha de ser la organització territorial del país. La nova llei,
acabada d’aprovar al parlament, és un intent d’obviar la realitat legal que un
famós tribunal amb seu a Madrid s’ha encarregat de corregir: En l’actual marc
juridico-polític, el constitucional espanyol, les vegueries poden aspirar, com
a màxim, a ser el nom amb què aquí coneguem les províncies, i els consells de
vegueria la nova denominació de les discutibles diputacions provincials. Això
és tot. L’àmbit geogràfic, seguin aquesta mateixa lògica, el decideixen allà i
ja han dit, amb fets i paraules, que no tenen cap pressa per canviar límits
territorials. En conseqüència, la proposta de vegueries que pot fer el
Parlament de Catalunya ha de ser el màxim de respectuosa amb l’actual mapa
provincial i per això es descarten demarcacions massa petites (el Penedès, l’Alt
Ter o l’a Vall d’Aran) i es prioritzen les que només afecten a una sola divisió
provincial, per això la de les Terres de l’Ebre passa per davant de la de la
Catalunya Central que inclou comarques de les actuals províncies de Barcelona i
Lleida.

En definitiva, no podem fer la millor divisió administrativa, la que
convé als homes i dones que vivim al país, sinó que hem de fer, i demanar
si-us-plau, aquella que molesti menys als senyors i senyores de determinats
ministeris. I és per això també 
que, seguint la vella i esgotada estaratègia del peix al cove i el
conseller Ausàs se’n va a Madrid a sol.licitar que comencin a pensar (quan els
hi hagi passat l’enfadada dels toros) en la vegueria de les terres de l’Ebre,
amb l’objectiu, suposo, que un cop assolit això, d’aquí a 8, 10 o 20 anys, es
comenci a posar a sobre la taula la de la Catalunya central.

Per sort, n’hi ha una altra, de
lògica, la del trencament amb aquest marc legal obsolet i frustrant, la
d’apel.lar a la contradicció fonamental, la de la sobirania, denunciant que ni
tant sols ens permeten decidir en una qüestió estrictament interna com és
aquesta.  Perquè, posats a exigir
modificacions de límits administratius ineficaços, no seria més pràctic anar al
que de debò és una càrrega insuportable, al que fa nosa de veritat? l’estatal.
Preu per preu, sabates grosses. Si hem de perseguir objectius difícils, piquem
alt, siguem ambiciosos i destinem els esforços a la fita realment important, la
independència. Després, quan ja no depenguem de Madrid, seguirem tenint una
pila de problemes per resoldre, evidentment, però el de la superació del mapa
provincial serà, seguríssim, bufar i fer ampolles.

Rapats i tatuats
14.11.2018 | 3.45
La paràbola de Hamelin
23.09.2015 | 10.10

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. No entenc aquest raonament, un independentista com vosté demanant comptes a Madrid? Les coses ara mateix no estan per fer experiments terriotrials, perquè en el fons el que més convé a Catalunya és que l’àrea urbana de Barcelona hagués estat una CC.AA. com van fer a Madrid el 1983, i llestos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.