Adam Majó

La carta de Brest (1975-1979) Una història dels moviments d’alliberament nacional, de Roser Valverde i Aleix Soler, editat pel centre d’Estudis Unitat Popular amb la col·laboració del Memorial Democràtic (la Generalitat).

Molt recomanable, tant per a mòmies com ara jo com per a joves més o menys militants amb ganes de saber com hem (l’independentisme) arribat fins aquí. No només s’hi explica un fet concret d’ara fa 50 anys sinó que també contextualitza el moment polític i el marc ideològic en el qual es movien, aleshores, els moviments i organitzacions independentistes de l’Europa occidental.

La publicació està excel·lentment editada, escrita i documentada i fa de molt bon llegir. Només hi tinc un però (sempre hi ha un però…), al capítol final, el de les conclusions.  Per una banda, m’hi falta posar més en valor la visió supra-nacional i europea de la lluita per l’alliberament nacional, la cosntatació que malgrat les distàncies entre les diferents realitats nacionals, el fet de formar part del continu europeu implica molts i ineludibles punts en comú. Un plantejament i estratègia continental que, mig segle més tard, quan encara n’és més evident la necessitat, es troba encara més a faltar en els actuals actors polítics independentistes.

Però la meva discrepància és sobretot en la valoració de l’encert o no de l’anàlisi i la proposta que feren aquells moviments i organitzacions. Cinquanta anys més tard cap (cap!) d’aquelles nacions representades en les trobades de Brest ha assolit ni la independència ni el socialisme; i reconèixer  aquesta realitat no hauria de ser una invitació a la (auto)crítica sinó directament un imperatiu a fer-ho. La idea (el dogma, a vegades) que la lluita per l’alliberament nacional i pel socialisme eren una sola i indestriable s’ha demostrat, crec, falsa. De fet, les nacions d’Europa (de l’est) que han assolit una república pròpia els darrers 30 anys ho han fet, precisament, coincidint amb la transició inversa, del socialisme al capitalisme… La lluita social i la nacional són compatibles i complementàries, per descomptadíssim, però no són ni la mateixa ni, molt menys, indivisibles.

L’altra anàlisi que tampoc comparteixo és el que qualifica la construcció europea realment existent com a l’engranatge necessari en l’opressió dels pobles europeus.  És cert que l’actual Unió Europea és més un club d’estats que un òrgan legitimat directament pel conjunt dels europeus i europees, per tampoc és una simple aliança de regnes i repúbliques. La UE té hores d’ara entitat i vida pròpies i això posa en qüestió, de paraula i de fet, els estats nació tal com els hem conegut. Per això el nacionalisme reaccionari s’hi oposa amb tanta vehemència.

De fet, una bona prova d’aquest efecte transformador en la correlació de forces interna dels estats i les nacions la vam tenir amb l’anomenat Procés d’ara fa uns anys. Per primer cop des que existeix el separatisme/independentisme, una part, la menys lligada al BOE, molt significativa de les classes mitges-altes i de l’empresariat català va trencar amb 150 anys de catalanisme no (i anti) independentista per apostar obertament per la república catalana. El mercat i la moneda són europeus i la burgesia (per dir-ho en clàssic) ja no necessita  les duanes espanyoles i la Guàrdia Civil per vendre els seus productes i serveis. Si algú ha llençat definitivament Cambó a la paperera de la història ha estat el mercat únic europeu.

Tal com ho veig, en un món cada cop més interconnectat i global, la integració europea és la resposta obvia i necessària. Entenc que això no es veiés així l’any 1975, en plena guerra freda, però em costa d’entendre que no es vegi ara. En tot cas, i des d’un punt de vista estrictament independentista, també em sembla evident i demostrat que més Europa és menys Espanya, tant a nivell formal com profund. En això, ho sento, Pujol i Maragall va ser més lúcids que nosaltres.