Adam Majó

Sovint, a la gent que estem fent
política més o menys directament, se’ns reclama que siguem capaços de deixar de
banda les nostres diferències i prioritzem el treball en allò que ens uneix, en
benefici de la societat i el territori dels quals formem part. Es té la
sensació, sovint encertada, que les organitzacions polítiques solen posar els
objectius estrictament de grup, de partit, per davant de les idees o els
interessos que díuen defensar. Es troba a faltar menys guerra de declaracions i
contra-declaracions i més posar-se d’acord en temes concrets, des de reclamar
la millora d’un servei bàsic com Rodalies o la construcció d’una escola
pendent, fins a la reclamació dels drets nacionals encara negats. Em temo,
però, que determinades actituds sectàries i personalistes, presents
certament  en el món de la
política, no estan gaire lluny del què passa en molts altres àmbits de la
nostra societat, també, evidentment, a Manresa. Les dinàmiques de divisió i
enfrontament, de fabets i tremendos, són prou conegudes i els casos moltíssims:
la dificultat dels dos primers clubs de futbol de la ciutat per posar-se
d’acord i consolidar un referent local d’aquest esport o la subsistència de dos
Centres excursionistes en hores baixes però encara incapaços, pel que jo sé, de
treballar plegats,  en serien dos
exemples prou coneguts.

Des d’on més es reclama aquesta unitat d’acció,
lògicament, és dels dels mitjans de comunicació, per això resulten paradoxals
determinats extrems als quals arriba la rivalitat entre els dos principals
grups de comunicació amb seu a Manresa. Competeixen, per exemple, per veure qui
fa els premis més lluïts, amb més “personalitats” convidades i s’ignoren
mútuament fins a l’extrem de no citar mai pel nom al mitjà de la competència;
parlen d’un diari o d’una emissora de
la ciutat (al més pur estil Sanchez libre). No sé d’on prové aquest
distanciament, ni si hi ha raons personals o si es tracta  d’estricte, però mal entesa,
competència comercial, el què si que em consta és que aquesta opció, que tot
plegat vagi així, deu venir de dalt de tot, perquè els periodistes de peu, els
que cobreixen esdeveniments, accidents i rodes de premsa, mantenen, per sort,
una relació correctíssima, de complicitat, fins i tot.