Adam Majó

Xuts a pals

20 de setembre de 2009
1 comentari

Josep Piñol Dulcet

Dissabte es va morir en Josep.

Havia nascut l’any 18 a
Picamoixons, a tocar de Valls. Als 11 anys ja treballava a la fàbrica, on
cel.lebra l’arribada de la República, adquireix consciència de classe i  s’afilia a la CNT.

L’any 35 tota la família es
trasllada a Manresa i en Josep es posa a treballar en la cobertura del torrent
de Sant Ignasi, una feina dura i insalubre, s’afilia a les Joventuts
Llibertàries i s’integra al Cercle Naturista.

Dos mesos després de la sublevació feixista, amb només 17 anys, agafa el tren de la Columna Terra i Llibertat per anar a defensar Madrid. Entre en combat sense preparació militar de cap mena a Santa Olalla, a la vora de la capital espanyola.


Després de Madrid, participa en el setge de
Belchite, a la batalla de Terol, el terrible hivern del 37, a la de
Guadalajara, contra la Guàrdia civil i, finalment, al front del Segre. És
nomenat Comissari de centúria i després, amb la militarització, capità. Al final
de la guerra els enfrontaments entre el PSUC i els llibertàris s’agreugen i en
Josep és detingut pel SIM (Servei d’Inteligència Militar, controlat pels
comunistes), que el sotmet a violents interrogatoris. Quan el traslladen cap a
la frontera, seguint la retirada repúblicana, s’escapa i passa als pirineus a
peu, amb un company. És internat a Sant Cebrià, on la sarna se’l menja viu, i
posteriorment l’envien al nord de França, a treballar en els contraforts de la
línia Maginot, on el sorprèn la ofensiva alemanya. Viu com pot a la França
ocupada, col.labora amb la resistència en el sabotatge d’un camp d’aviació i a
finals de l’any 42, en el moment més àlgid del poder nazi, quan l’amenaça de
la detenció i la deportació és cada cop més evident, decideix tornar a casa.
Travessa de nou els pirineus i agafa un tren a Figueres. Un cop a Manresa
descobreix, feliçment, que el seu expedient s’ha perdut i  no hi consta cap ordre contra ell.
Torna al tèxtil, reinicia el contacte amb els companys de la CNT i, malgrat la
pressió de la polícia franquista, no dubte a incorporar-se a l’estructura de
suport al Maquis. L’any 1950 és arrestat: Manresa, Via Laietana (més
bufetades), la Model i de nou a Guadalajara, al penal, on compleix 4 dels 12
anys als que és condemnat.

Torna a Manresa, 17 anys després
de marxar al front, i al tèxtil. Es casa. Té un filla, un fill greument malalt,
quatre netes i dos besnéts.

Amb la jubilació reb una
indemnització de l’estat pels anys passats a presó. Res més. En un país normal
tindria una medalla al calaix i el cridarien un cop l’any per homenatjar-lo. A
ell i a tants altres, fills d’un temps en el qual els herois no jugaven a
pilota.

 

Erasmus sense retorn
16.02.2010 | 9.42
El nom i la cosa
04.04.2018 | 2.41

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. La fotografia és de Terol. En Josep, i tots els que hi van ser, en recorden, sobretot, el fred. Per salvar als soldats amb principis de congelació, explicava ell, els submergien en els femers de les granges. Fou la primera gran victòria repúblicana, malauradament efímere.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.