Adam Majó
Xuts a pals
Jordi Pujol: a les velleses les bestieses?
partit li va fer la traveta, el fins aleshores President de la generalitat,
en Pasqual Maragall, va començar a
posar en qüestió tot allò que havia defensat fins aleshores, l’encaix
satisfactori possible de Catalunya al Regne d’Espanya, i es va deixar veure
desacomplexadament per ambients diguem-ne sobiranistes, participant en
manifestacions pel dret a decidir i signant manifestos diversos. Un altre
ex-President, en Jordi Pujol, després de més de mig segle d’activitat política
sembla que també admet el què és evident per cada cop més gent, que no hi ha
arguments en contra de la independència, de la nació catalana, més enllà de la
por, ben justificada històricament, però impresentable des d’un punt de vista
democràtic. Que dues persones que han dedicat la seva vida a intentar fer
viable l’entelèquia de la Catalunya nacionalment normalitzada dins d’una
Espanya també nacionalment normalitzada admetin que el camí que seguíem no
porta enlloc o, si més no, que allà on ens porta no els agrada, està molt bé.
Però que ho facin quan ja no tenen responsabilitats de govern ni de partit,
quan ja només els resta l’autoritat moral que alguns els hi concedeixen, no
deixa de ser decebedor. No deixa de ser l’altre cara d’allò que tantes vegades
hem sentit a dir: que ja està bé ser idealista, independentista, quan ets jove,
però que la vida adulta comporta tocar de peus a terra, acceptar que no tot és
possible i conformar-se amb el mal menor, Espanya en aquest cas. El què tenim
ara, és la versió aged d’aquesta mateixa
teoria: ja se sap, a les velleses bestieses; ara ho diuen, perquè s’ho poden
permetre, però fins i tot ells saben que no pot ser.
És evident que si aquells que van
mirar cap a una altra banda, per sentit d’estat…, quan es va destapar la
relació entre el govern González i el GAL, aquells que feien pactes al Magèstic
o que cridaven Visca el rei cada cop que
se’ls requeria, ara advoquin per estripar la baralla i canviar de joc, és un
símptoma inequívoc que el pàís i la consciència col.lectiva està canviant en
positiu. Ara bé, la política no es fa només de gestos i discursos, sinó de
decisions i compromisos, i per això mateix caldrà estar ben atents a la votació
d’aquesta setmana al parlament de Catalunya sobre la qüestió que ens
ocupa. La manera com ha arribat la
proposició del parlament segurament no és la més eficaç, li hagués calgut un
altre recorregut i un suport molt més plural, però, en tot cas, la proposta és
ben clara i la resposta de tots i cada un dels diputats decisiva i
comprometedora. Els estarem observant.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Adam, també crec que Jordi Puol hagués hagut de fer passos més decididits cap a la independència ja fa més de trenta anys. En el seu moment va fer massa cas al “sector de negocis” instal·lat a Convergència ( Alavedra, Prenafeta, Molins i companyia …que ja veiem com han acabat).
A hores d’ara, però, si Jordi Pujol vol defensar la independència, encara que sigui amb molta cautela, benvingut sigui. Això sí, si aquesta nova posició és autèntica, que faci bona pedagogia entre els seus seguidors i que faciliti l’entesa entre tots els sectors socials que defensen l’alliberament del nostre poble.