Adam Majó

Fer una revolució, substituir un determinat ordre de coses per un altra de substancialment diferent, no és senzill. I no ho és, bàsicament, perquè els sectors que es beneficien, o creuen beneficiar-se, del vell Statu Quo es resisteixen a perdre aquests suposats beneficis o privilegis.  Per fer-la, la revolució, cal molta força i el combustible que l’alimenta sol ser sempre el descontentament. Però amb això, amb la sensació que el vell sistema polític, econòmic o social no satisfà les necessitats de les persones que el pateixen, no n’hi ha prou. Perquè la gent passi de l’enfadada a l’acció, cal un horitzó, un model plausible a ulls de la majoria de descontents que pugui substituir la realitat que es rebutja. Però fins i tot en aquests cas, fins i tot quan hi ha la mala llet imprescindible i la il·lusió necessària, tampoc n’hi ha prou. Cal també organització i estratègia. Calen mecanismes per convertir la suma d’individus emprenyats en un moviment capaç d’empènyer en la direcció precisa i, alhora, cal un full de ruta amb arribada a la nova realitat.  I ni tan sol això és suficient. Podem tenir el combustible, el destí, el mapa i el vehicle, però encara ens caldrà un últim ingredient imprescindible: la determinació, la capacitat d’assumir riscos, el coratge per iniciar i acabar e trajecte.

Al nostra país, per exemple, hi ha una majoria àmplia de la societat que considera que l’actual sistema econòmic, el capitalisme, genera desigualtats excessives, privilegis injustificats i desgràcies evitables, no obstant això, som bastant menys els que pensem que alguna mena de socialisme podria substituir l’actual model econòmic i, els que així ho creiem, ni estem organitzats en un moviment unitari, ni ens posem d’acord en el tipus de socialisme que voldríem, ni, encara menys, tenim una estratègia sòlida més enllà de la resistència ideològica i les batalles menors.

Hi ha una altra revolució pendent, en canvi, que els darrers anys ha aconseguit reunir tres dels quatre ingredients necessaris. Em refereixo –segur que m’heu vist a venir- al moviment que pretén substituir la pertinença al Regne d’Espanya per una República Catalana. Un moviment que compte amb una immensa majoria d’homes i dones indignats amb el tracte que reben per part de l’estat espanyol, amb un horitzó concret i engrescador i –oh miracle!- amb un full de ruta consensuat per obrir la porta de la República l’estiu del 2017.  L’únic dubte que ens queda és si serem capaços d’assumir els riscos i de fer els esforços necessaris per vèncer la resistència de l’adversari. Uns riscos i uns esforços que hauran de ser enormes si recauen en l’esquena d’uns pocs, però que seran raonables i molt més productius si els repartim entre centenars de milers de persones. Dit d’una altra manera, la pregunta no és tant si en Puigdemont, en Junqueras o la Gabriel estan fent allò que s’espera d’ells sinó si nosaltres, el moviment popular per la independència, estem empenyent amb la força i la determinació que el moment històric demana. D’això va, o hauria d’anar, l’Assemblea de l’ANC que es farà aquest mes a Manresa.