Adam Majó

El terme infanteria designa les tropes que entren en combat a peu, ni a cavall, ni amb vehicles a motor. És un terme relativament modern, del segle XVII, que de l’italià passa al francès i d’aquí s’expandí a les altres llengües romàniques i a l’anglès (Infanry). El seu origen etimològic és ben evident: infanteria ve d’infant, de noi jove o nen. I no és cap casualitat, els exèrcits moderns estan comandats per homes més o menys madurs (i, darrerament, també per alguna dona), però el gruix de la tropa, la carn de canó,  l’han format sempre i encara ara nois joves, tot just sortits de l’adolescència o encara plenament instal·lats en aquesta potent etapa vital. Només cal visitar qualsevol dels molts cementiris militars repartits per Europa i el món per veure com la mitjana d’edat dels soldats morts en cap cas supera els 20 anys. En ple segle XXI, als estats del món on encara hi ha exèrcit (pràcticament a tots), l’edat d’incorporació a files (obligatòria o voluntària) és entre els 17 i els 18 anys. Amb prou feines poden conduir o votar però ja estan llestos per aprendre a matar i a desfilar. Això és així, i ho ha estat durant tants de temps, per dues raons bàsiques. En primer lloc, perquè s’entén que com més joves, els nois, menys probable que tingui fills al seu càrrec i, per tant, menys problemàtic és que s’estiguin un o dos anys lluny de casa  sense poder treballar ni guanyar diners. El segon motiu és menys evident. Amb el servei militar i l’exèrcit, l’estat pretén canalitzar una de les forces més poderoses i, alhora, impredictibles de la naturalesa: la joventut, la humanitat desbordant d’energia en transició entre la infantesa i l’edat adulta. Un moment de la vida profundament contradictori caracteritzat  per la inseguretat i el menyspreu pel perill, per la inconsciència i la recerca de veritats granítiques, per la plenitud física i el desconeixement dels propis límits i per la voluntat d’autofirmar-se com a individu i, alhora, la desesperada necessitat de formar part d’un grup o categoria. Qui aconsegueix canalitzar tota aquesta energia i aquesta fam de bons i dolents absoluts, obté una força extremadament potent.

En el fons, les epidèmies de suïcidis juvenils, l’esport extrem, les tribus urbanes de la meva joventut, el maig del 68, les gamberrades de final tràgic, el sex&drugs&rockandroll o la cel·lula jihadista de Ripoll són fenòmens completament diferent que només tenen una sola cosa en comú, l’etapa vital de les persones que hi estan vinculades. Dic tot això perquè a mi també em va impressionar moltíssim la cara de criatures que feien aquells nois morts a Cambrils i a Subirats, però no em va sorprendre del tot. Potser per entendre el crim que van cometre, el factor edat és el més rellevant de tots, més que la religió, la classe social o la ideologia, que també compten, evidentment.