Adam Majó

Diu la teoria que el capitalisme tendeix al monopoli perquè la mateixa competència elimina els que pitjor s’adapten al mercat. Això no només ho van veure els marxistes, que pronosticaven l’inevitable col·lapse del sistema, sinó també els mateixos economistes liberals que proposaren mesures anti-monopoli que aviat s’estengueren per tot el món capitalista. Sigui com sigui, el cert és que en molts sectors econòmics el pastís se’l reparteixen ben poques grups empresarials encara que després, a les prestatgeries del supermercat, es presenten amb diferents noms i marques. Una cosa així semblava que havia de passar amb un dels símbols de la nostra civilització, la cervesa. Però no.

A principis dels anys 90 del segle passat, només Irlanda, amb la Stout, i Bèlgica , amb tota la seva complexitat, resistien la ofensiva de la rossa industrial (la Lager)  per fer-se mestressa absolut del mercat mundial. A Anglaterra la tradicional Bitter, aquell beuratge foscot, accionat amb bomba manual i servit a temperatura ambient de bodega -estiu i hivern- passava hores molt baixes. La gent jove optava per les Lagers continentals i només els avis i els freaks de la CAMRA (Campaign for Real Ale) es mantenien fidels al costum local. Entre aquestes cerveses que anaven de baixa, aparentment condemnades a convertir-se en simpàtiques relíquies del passat, hi havia la IPA (India Pale Ale) una cervesa forta de grau i amb més llúpol que les altres inventada un segle abans per resistir el viatge en vaixell fins a les colònies orientals.

Però a vegades, quan sembla que res pot ser diferent i que els forts i poderosos guanyaran irremeiablement la partida, algú s’atreveix a fer les coses d’una altra manera, a apostar pel perdedor, i aleshores, no saps ben bé perquè, el públic es gira i li riu totes les gràcies. Ha passat a casa nostra amb un producte tant senzill com el iogurt i amb l’aparició de productors petits i localitzats que han pres un bon tros de nevera a la totpoderosa marca i als seus milionaris pressupostos en publicitat. I està passant amb una de els activitats de lleure que més aficionats i aficionades té arreu del món: beure cervesa. D’un dia per l’altre, als Estats Units (on sinó?) van començar a aparèixer petites cerveseries que proveïen a quatre aficionats, primer, després als locals més simpàtics i a les botigues especialitzades i, finalment, a tots els bars i a tots els supermercats. La craftbeer, l’anomenada cervesa artesana, i molt concretament la IPA, és, a l’Amèrica del Nord, un  producte de gran consum que ha arrabassat milions d’aficionats a les grans empreses del sector fins al punt que, com no podia ser d’altra manera, aquestes han acabat comprant o creant les seves pròpies marques més o menys artesanes. El canvi de xip, però, ja està fet. L’amenaça del monopoli i l’estandarització, parlant de cervesa, s’ha allunyat definitivament. Arriba, per quedar-se, la varietat, la producció limitada i la proximitat. I val a dir que, en aquest nou tren, el de la cervesa segle XXI, el Bages i el Berguedà ja hi hem posat un peuet. Aviam si continuem així.