Adam Majó

Independència per canviar-ho tot, sí, o quasi tot. I és que qui pensi que la independència consistirà, només, en un simple canvi de banderes i uns quants calés més a la butxaca (la de cadascú o la de tots), s’equivoca. Fundar un nou Estat, fins i tot quan es fa de forma relativament poc traumàtica i en un món tant petit i interdependent com l’actual, obliga a replantejar-se una pila de qüestions, que d’altre manera es mantindrien inalterades per inèrcia, i és una ocasió immillorable per posar al dia el l’estructura jurídico-política i adaptar-lo a les necessitats i demandes de la societat que l’ha fet possible. 

En aquest sentit, nosaltres, la gent de la CUP, estem convençuts que aquella màxima que diu que les lleis sempre van per darrera de la societat és especialment certa en el nostre cas i que la majoria social d’aquest país és, ara ja, força més progressista, o d’esquerres, o com vulgueu dir-ne, que l’actual marc legal. Estem conençuts que si fem casar, simplement, les lleis i la societat ja farem un salt endavant considerable, i que si, a sobre, aprofitem l’avinantesa per canviar percepcions i fer créixer il·lusions, els canvis poden ser prou significatius com per convertir-nos en un referent en l’àmbit europeu i mediterrani. En posem alguns exemples: D’entrada sembla evident que la majoria de catalans i catalanes som partidaris que la nova república sigui precisament això, una república, superant anacronismes pre-democràtics i de mal gust. Una república laica; sense exèrcit, o que en tingui un de mínims (per als que ens agraden les desfilades i les marxes militars) i estrictament defensiu; on la protecció del patrimoni natural passi per davant, quan calgui, del dret a la propietat privada; on es gravin les transaccions immobiliàries fins al punt de fer-ne impossible l’especulació; on es persegueixi i penalitzi el frau fiscal i els seus còmplices (determinats països, per exemple); on es garanteixin drets i serveis públics bàsics, com l’educació i la sanitat, però també la mobilitat, l’habitatge o l’accés a la natura; on es reformi el sistema electoral per fer-lo més senzill i sobretot directe; on es facin realitat allò de que és català, o catalana, tothom qui viu i treballa, o vol treballar, a Catalunya (als Països Catalans, de fet) i així ho desitgi, hi afegiríem alguns, i que, per tant, s’ampliessin els drets ciutadans, inclòs el dret a vot, a totes les persones que viuen de forma estable en aquest país; on la producció d’energia no estigués en mans de quatre monopolis sinó de les institucions públiques i dels ciutadans; o que comptés amb una banca pública potent capaç de tenir un paper decisiu en l’economia del país. Podríem ampliar la llista, evidentment, fer-la més ambiciosa i agosarada. Dependrà de nosaltres, de la implicació de la gent en el procés que ens ha de portar a la independència, de la voluntat d’incidir-hi i de la capacitat de sintetitzar una agenda social de majories. Si no ho fem, si no mirem de conduir, alhora que empentem!, el procés, algú altre ho farà per nosaltres i ho farà amb els objectius oposats: Independència perquè no no es toqui res, o quasi res.