Adam Majó

El diàleg, el debat, com tantes coses a la vida, és un exercici indispensable però no per això exempt de trampes o trucs poc o molt efectius. Encara més quan es fa des de la distància física i temporal, és a dir quan no és directe i presencial. Un d’aquestes trampes, molt habitual, és la de replicar allò que l’altre en realitat no ha dit, atribuint-li, així, una afirmació que ni tan sols ha fet. És com quan s’assegura que és fals que amb la independència s’acabaran tots els nostres problemes i tot seran flors i violes. Una predicció que no surt de la boca de cap independentista, la immensa majoria dels quals estem convençuts que la creació d’un estat per a la nació catalana és condició indispensable però en cap cas suficient per a reedreçar les moltes disfuncions que tenim com a societat. Per sort, ningú, o gairebé ningú, pensa que l’endemà de la Independència lliguerem els gossos amb llonganisses. Un segon cas de falsa rèplica és la que va fer l’altra dia un vell dirigent del PSOE (ex-president d’Extremadura) quan va afirmar, referint-se al conflicte català, que ell no era nacionalista perquè tenia més en comú amb en Nelson Mandela (sic), amb qui no compartia ni llengua ni origen, que amb en José Maria Aznar. Com si els independentistes catalans se’ns escapés l’evidència que entre les persones hi ha moltes més coses que ens separen i uneixen apart de l’origen nacional i la llengua que parlem, i amagant el fet que no per això aquest senyor renuncia, ans al contrari!, ni a l’identitat nacional ni a un estat que l’aixopluga. 

Un altre recurs trampós és el de presentar opinions o declaracions d’intencions com si fossin fets irrefutables o condicionants generals inel·ludibles. Com quan afirmen que el referèndum d’autodeterminació i la independència són impossibles. Que és que no hi ha hagut dotzenes de països que l’han exercit, aquest dret? Que és que no augmenta any rere any, el nombre d’estats independents? Que potser no n’hem fet mai de consultes, nosaltres? O és que el Regne d’Espanya és obra d’un esser diví o alguna força superior de la natura? Perquè diuen que és impossible allò que objectivament no ho és? Doncs perquè en realitat volen dir una altra cosa, volen dir que no pensen permetre-ho, que ho impediran amb tots els mitjans a l’abast. I saben que això, negar a un col.lectiu que es reconeix com a tal el dret a decidir sobre el seu propi destí, és molt poc democràtic. I que impedir-ho mitjançant la força, com insinuen cada dos per tres, és propi de règims totalitaris i opressius. Per això disfressen de fatalitat, de condicionant extern, el què és, de fet, un advertiment, una amenaça. Una amenaça, però, ara ja ho sabem, que no estan en condicions de portar a terme si ens mantenim així, mobilitzats, serens i decidits.