Adam Majó
Xuts a pals
ICV-EUiA i la CUP. Distàncies i proximitats.
Entre votants i
simpatitzants, la demanda de més unitat de les forces d?esquerres i/o
independentistes és una constant; mirar d?explicar perquè no es produeix, o no
prou, aquesta confluència, és, per tant, una obligació.
Per exemple, com és
que ICV–EUiA i la CUP, malgrat coincidir en dotzenes de plataformes i
mobilitzacions en defensa dels drets de les classes populars, són encara tan
lluny de coïncidir en una sola proposta política o electoral? Per tres raons, sobretot.
En primer lloc, evidentment, l?actitud davant el conflicte nacional; no tant
pel fet que a la coalició dels tres colors els independentistes hi siguin
minoria, sinó pèrquè per ells, fins ara, el dret a decidir, l?autodeterminació,
no ha estat mai una prioritat sinó una referència retòrica sense conseqüències
pràctiques (prova d?això fou la minsa implicació en les consultes de fa dos
anys). Per la CUP, en canvi, el qüestionament de l?actual marc polític passa,
sobretot, per retornar urgentment el poder al poble i decidir
col.lectivament si volem o no
seguir formant part, en aquest cas, de l?estat espanyol. La segona qüestió que
ens allunya és el concepció mateixa de l?activitat política. Massa vegades l?existència
d?una volum important de militants que treballen i cobren, sovint generosament,
en tasques vinculades al partit i a les institucions n?acaba condicionant les
decisions polítiques. Per això a la CUP mirem d?evitar el professionalisme i
funcionem a partir d?estructures horitzontals i sense secretaris generals ni
líders mediàtics (amb totes les dificultats que això implica, és cert). I un
tercer mur ens separa, aquest molt més concret i pràctic: el PSC–PSOE. Els d?en
Joan Herrera i la gran Camats mantenen amb el PS una relació de dependència política
(i emocional) que fa anys que dura
i que ha donat resultats ben pobres. Com l?etern enamorat, els perdonen tot
allò que troben intolerable quan ho fa CiU o el PP i no els tenen mai un no per
resposta. Per la CUP, en canvi, el PSC–PSOE, espanyolista, monàrquic, impulsor
i continuador de les pitjors polítiques econòmiques, còmplice i autor de crims
d?estat?està situat clarament a l?altre banda de la línia vermella.
Són tres aspectes
gens menors, els que ens separen: el dret a decidir, la manera d?entendre
l?implicació política i la dependència del PS. Però són qüestions que ICV–EUiA
s?ha de plantejar inevitablement si no vol quedar progressivament arraconada
per les noves maneres de veure la societat, el país i la política. I en aquest
sentit, de la mateixa manera que ara aquestes qüestions ens allunyen, també és
cert que, d?haver-hi canvis, no ens quedaria més remei que deixar enrera
perjudicis i recels i asseure?ns per mirar de treballar plegats.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però algun dia aquesta situació ha de canviar i l’esquerra nacional ha de formar un bloc prou articulat i organitzat per portar endavant les polítiques socials i nacionals que contribuiran a conduir aquest país a la solució final, la independència.
I l’stablishment d’ICV, ancorat en el passat i en els càrrecs, haurà de ser substituït per militants d’ICV que pensen que aquesta conjunció és possible.
Fins aleshores, a l’esquerra independentista ens toca treballar sols en els municipis pels drets socials, laborals i nacionals de tots els catalans.