Adam Majó

Xuts a pals

27 de juny de 2016
1 comentari

I què us pensàveu, doncs?

 

Dos problemes té sobre la taula el Regne d’Espanya: un nivell de pobresa i de desigualtat poc homologables al dels països amb qui pretén equiparar-se i la insubordinació del Nord-Est, sotmès de fa temps però mai del tot assimilat. I dues coses podien passar a partir d’avui: una de molt probable, que el nou govern espanyol seguís afrontant els seus dos principals reptes amb la mateixa actitud i estratègia que fins ara, i una altra de molt més difícil, que tot plegat fes un tomb. Perquè s’imposés la primera opció es podien donar gairebé totes les aritmètiques possibles, però per a què fos possible la segona calia que un de les quatre grans forces, el conglomerat agrupat entorn a Podemos, tragués més vots i representants que el PSOE però que, alhora, tots dos sumessin 176 escons o més. Si això s’hagués produït hauríem tingut ocasió de veure si, allà on l’Hollande primer i Syiriza després van fracassar, se n’hagués pogut sortir una coalició d’esquerres amb poc suport mobilitzat al carrer i enfrontat no només a la Troika i els creditors internacionals sinó també a una oligarquia acostumada a fer i desfer com els ha donat la gana. Tinc -ja ho veieu- molts dubtes sobre la capacitat d’un govern així per allunyar-se de la mal anomenada austeritat i marcar una línia econòmica pròpia i independent. En tot cas, però, hagués estat interessant veure fins on aconseguien arribar. Pel què fa al segon problema pendent de resoldre, i descartat des del primer dia el referèndum d’autodeterminació, sí que s’hagués pogut plantejar una contraoferta al poble català en forma d’un cert reconeixement de la plurinacionalitat i alguna mena de confederalització amanida amb una consulta popular amb urnes incloses. No hagués solventat el problema de fons -la demanda de llibertat- però hagués plantejat el debat en uns altres termes i hagués obligat a l’independentisme a rearmar-se d’arguments i a reprogramar el full de ruta.

Com sabeu, els resultats d’ahir descarten aquest gir en les polítiques econòmiques (i per tant socials) i en la relació de l’estat amb les nacions sotmeses, i en conseqüència la única opció de transformació social i política que ens queda és la que ja sabíem abans d’ahir: la independència. L’única novetat, potser, és que ara ja no hi ha excusa per pitjar l’accelerador i que és evident que ERC ja no pot defugir més el lideratge que li pertoca.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Mes que el lideratge d’ERC, el que li convé al país es que la Cup afronti la seva responsabilitat davant l’historia. Jo d’ERC no busco excuses i no tinc cap ànsia de poder, ara al front hi ha el qui vosaltres no vau vetar, i amb aquestes eines ens toca jugar, tu com a esportista, i mes encara sen de rugbi ho entens, no serveix de res quan estàs al mig del partit parlar de jugadors absents o criticar l’entrenador

Respon a Petres Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.