Adam Majó

Xuts a pals

16 de febrer de 2015
1 comentari

Homenatge a LLucià Navarro

Una Comunió em va portar a la seu de la parròquia de Chorpus Christi, al carrer Bailèn de Barcelona, una església construïda als anys seixanta amb molt de formigó i ben poca gràcia. Dins, un mural que circumda la nau em va cridar l’atenció. Els personatges que hi apareixien tenien uns trets severs i angulosos, alhora que amables i propers. Els homes duien tots aquella mena de barba sense bigoti tant pròpia d’un suposat intel·lectual parisenc d’abans dels hippies, que fumava amb pipa, duia jersei de coll alt i escoltava jazz en uns soterrani. Aquest tret facial fou el detonador. Ja sabia de què em sonaven aquelles il·lustracions, dels Cavalls Forts de casa la meva avia, i d’alguna portada dels Grumets de la Galera. Però, qui n’era l’autor? Com es deia el senyor o senyora que havia fet aquells dibuixos fàcilment identificables i tant presents en la infantesa de molts de nosaltres? I, encara més, com és que m’era desconegut i ho era també –si no m’equivoco- per molts d’aquells marrecs ara ja crescuts?

Aquelles ganes per saber i descobrir van disoldre’s ràpidament en l’àpat posterior a la interminable missa, ho admeto, però les vaig recuperar un any i mig més tard, en una visita recent a l’Espluga de Francolí. Allà, tant el Museu de la Vida Rural com molts altres edificis de poble mostren impressionants murals d’aquest mateix autor. Allà vaig esbrinar-ne el nom: Llucià Navarro i Rodon,  il·lustrador i muralista nascut l’any 1924 i mort l’any 2007. La seva amistat amb l’empresari i mecenes Lluís Carulla -el de la Gallina Blanca i l’Avecrem–  el porta a col·laborar a Cavall Fort i a decorar les parets dels equipaments que aquest senyor va fer construir al seu poble d’origen, a l’Espluga. Pensant-hi, em fa l’afecte que fou la seva adscripció a l’àmbit del catalanisme catòlic –o del catolicisme catalanista- el què va obrir-li algunes portes en el seu moment, però n’hi  unes altres aleshores i posteriorment, tant a la seva dreta com a la seva esquerra. Alhora, el seu estil eminentment popular i volgudament allunyat d’el·lipsis i artificis també devien contribuir a un cert bandejament personal, al menyspreu de determinades elits i a la ignorància intencionada del seu llegat. Només així em sé explicar l’oblit col·lectiu al qual hem condemnat un artista que en un país normal (si és que hi ha països normals) hauria esdevingut canònic.

Populistes!
13.02.2019 | 4.44
Com hem arribat fins aquí?
07.12.2010 | 7.45
Ròtules urbanístiques
20.07.2019 | 8.33

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Totalment d’acord amb la reivindicació que mereix l’obra de Llucià NAvarro. Com a integrant del grup Betepocs, després Lucerna, hem gaudit d’alguns dels seus originals en una exposició organitzada per l’Escola Llotja durant el curs 2014-2015

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.