Adam Majó

Xuts a pals

8 de febrer de 2017
0 comentaris

Hollywood és nostre

Julie Andrews, Christian Bale, Richard Burton, Helena Bonham Carter, Deborah Kerr, Kenneth Branagh, Michael Caine, Charlie Chaplin, Sean Connery, Daniel Day-Lewis, Ralph Fiennes, Colin Firth, Joan Fontaine i la seva germana Olivia de Havilland, Cary Grant (sí, en Cary Grant), Alec Guinness, Audrey Hepburn, Anthony Hopkins, Bob Hoskins, John Hurt, Jeremy Irons, Ben Kingsley, Angela Lansbury, Stan Laurel, Vivien Leigh, James Mason, Helen Mirren, Liam Neeson, David Niven, Peter O’Toole, Gary Oldman, Laurence Olivier, Vanessa Redgrave, Tim Roth, Peter Sellers, Elizabeth Taylor, Emma Thompson, Naomi Watts, Kate Winslet, Richard Attenborough,   Stephen Frears, David Lean, Sam Mendes, Anthony Minghella, Alan Parker o Ridley Scott són o eren britànics. Raymond Burr (en Perry Mason), Donald Sutherland, Mary Pickford, Jim Carrey o l’imprescindible Lesley Nelson, canadencs. Maureen O’Hara, Peter O’Tule i Pierce Brosman, Colyn Farrell o Richard Harris, irlandesos. Nicloe Kidman, Cate Blanchett, Mel Gibson i Russell Crowe australians, Charlize Theron sudafricana, Rodolfo Valentino i Franco Nero italians, Marlen Dietrich i Otto Preminger alemanys, Arnlod Schwarzenneger austríac i Greta Garbó i Ingrid Bergman sueques. Yul Brynner va néixer a Rússia, Anthony Quinn, Salma Hayek i Benicio del Toro a Mèxic, Cristopher Lambert, Juliette Binoche i Jean Reno a França, Andy Garcia a Cuba, Jackie Chan a Honk kong, Jean-Claude Van Damm a Bèlgica, Omar Sharif a Egipte, Antonio Banderas i Javier Bardem a Espanya, Bela Lugosi a Hungria, Irene Papas a Grècia i  Xavier Cugat, el gran Xavier Cugat, a Catalunya. Per no comptar amb els descendents directes d’immigrants com els quasi italians Frank Sinatra, Robert de Niro, Francis Ford Coppola, Dean Martin o John Torturro o el quasi irlandès John  Ford. Hollywood és tot el què vulgueu menys un producte genuïnament americà.

El segle XX no hagués estat igual sense la gran fàbrica de somnis. De fet, tinc la teoria que Hollywood va fer més per buidar esglésies i, en conseqüència, per debilitar el poder i la influència de la religió a les nostres vides, que segons quins corrents de pensament racionalistes i emancipadors.  I és que des de la llunyana edat mitjana i fins ben avançat el segle XX, entrar a una església, i encara més en una catedral, era una experiència gairebé màgica per a un humil pagesa o una sofert obrer avesats a unes condicions de vida extremadament austeres. La llum que entrava pel vidres de colors, els frescos, la netedat, l’olor d’encens, el so impressionant de l’orgue, els retaules, els sostres alts, les parets blanques, la retòrica entrenada del capellà… tot en una església estava pensat per captivar els sentits i fer versemblant la promesa de la vida eterna. Hi havia palaus tan o més luxosos i elegants teatres on es representaven espectaculars òperes, és cert, però el comú dels mortals no hi posava mai els peus. Fins fa quatre dies, per a la majoria, per al poble senzill, més enllà de la contemplació de la natura, l’església seguia sent l’espectacle més impressionant i seductor que contemplarien en la vida. Però va arribar el cinema i res no va tornar a ser igual. Pantalles enormes, mons llunyans, exotisme, èpica, sensualitat, músiques que entraven per la vena, emoció compartida… L’Església se’n va adonar i va intentar aliar-s’hi -com les congregacions marianes del carrer de la Mel, on projectaven una pel·lícula després de la doctrina- però ja era massa tard, la batalla estava perduda.

Deixo la CUP
17.11.2017 | 2.32
El pregó de la FMA 2010
26.08.2010 | 3.12
Un país ocupat?
24.05.2015 | 10.42

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.