Adam Majó

Des que vam arribar l’any 2001 i ens varem adonar que en Kubrick ens havia enganyat, i ni hi havia colònies humanes a la lluna ni  ens alimentàvem de píndoles de colors, això de preveure el futur ha perdut molt d’encant. Tot i això hi ha qui hi insisteix i des de l’Ajuntament de Manresa es va  impulsar ara fa un pàrell d’anys l’anomenat Pla Estratègic Manresa 2015, el PEM, a només quatre anys del mític 2019, l’any de Blade Runner: Cotxes voladors, pluja perpètua i  replicants! màquines androides pràcticament indistingibles dels éssers humans biològics.

Em temo que en Ridley Scott també va exagerar i en aquest pla manresà pels propers 10 anys el llistat d’objectius a assolir és molt més modest, però no per això exempt de dificultats. Un cop elaborat el document en qüestió, del què es tracta ara és de fer-ne el seguiment i determinar-ne les prioritats. Amb aquest objectiu es va convocar la setmana passada el Consell general del PEM, que havia d’aplegar partits polítics, empresaris, comerciants, sindicats, la caixa, mitjans de comunicació i alguna entitat filantròpica. El resultat, malauradament, no estigué a l’alçada de les expectatives; l’assistència fou reduïda, la meitat aproximada dels convocats, la puntualitat (detall il·lustratiu de l’interès que desperta una reunió) lamentable i el contingut del debat fràncament fluix, i espero que ningú se m’enfadi. L’esmorzar, això sí, ofert per l’excelentíssim Ajuntament, molt complert. Vam acabar la curta reunió cruspint-nos els croissants farcits de tonyina i olives, tot parlant de futbol i, evidentment, de l’Obama.

Tan sols una conclusió va donar un cert sentit a la trobada. En la poca estona que varem entrar una mica en matèria vam estar tots d’acord, tots!, que la primera prioritat de la ciutat a nivell d’infraestructures és el ferrocarril, i més concretament, la millora  en profunditat del servei de Rodalies. Manresa forma part, ens agradi o no, de la regió metropolitana de Barcelona i ens cal indispensàblement un mitjà de transport que ens acosti al centre de la capital en menys d’una hora, amb una franja horària i una frequëncia superiors a les actuals i en condicions que permetin als viatgers aprofitar el trajecte per treballar o estudiar. Això només ho pot oferir el tren, però no el que tenim ara, que dona el mateix servei des de fa trenta anys, sinó un de molt més eficaç i modern. Per aconseguir-ho calen inversions importants i només les aconseguirem si des de la ciutat empenyem tots en la mateixa direcció i si tenim clar que, després de molts anys de construir carreteres, ara toca tren.