Adam Majó

Xuts a pals

21 de gener de 2009
23 comentaris

Front patriòtic?

Abans, fa quinze o vint anys, de l’Esquerra Independentista –l’EI- en dèiem, simplement, l’independentisme, perquè gaire bé no hi havia ningú que es reclamés partidari de la ruptura amb l’estat espanyol, i francès, que no ho fés des de  plantejaments més o menys socialitzants i de classe.
L’independentisme, l’EI, ha mantingut que la independència i la transformació social havien d’anar indisolúblament  lligades, perquè totes dues qüestions, l’alliberament social i el nacional, en llenguatge de l’època, eren igualment importants, i perquè juntes havien de donar al moviment, el MCAN, molta més força i capacitat de incidència. Simplificant una mica, la ruptura amb els estats havien de ser el camí  pel qual s’introduïrien canvis profunds en l’estructura social i econòmica  i, alhora, aquesta perspectiva revolucionària atrauria a les files de l’independentisme sectors de la societat menys identificats amb la catalanitat i el país.

Des d’aquesta perspectiva, un plantejament de Front patriòtic, d’unitat interclassita per l’alliberament nacional, fora un doble error: per una banda, perquè aquesta estratègia desdibuixaria les possibilitats de transformació social i allunyaria del projecte als sectors més descontents de les classes populars; i per altra, perquè créiem que la dreta, la gent de calés, mai optarien pel trencament amb Espanya, que l’autonomisme i el regionalisme, impulsats per la burgesia des de finals del XIX, no era un pas previ a l’independència sinó un intent de reformar Espanya i influïr a Madrid.
Amb molts matisos, que ara no és el moment d’explicar, aquests arguments haurien mantingut la seva validesa fins a l’actualitat. Ara bé, què passaria si arran de la globalització, l’Euro i l’evidència de l’espoli fiscal, una part important del poder ecoòmic d’aquest país optés per trencar civilitzadament amb Espanya? Què passaria si gent com en Tremosa, en Lopez Tena o, perquè no dir-ho, en Laporta, no fossin una  anécdota més o menys simpàtica sinó els primers caps visibles d’un sobiranisme, per utilitzar el seu propi vocabulari, decidit a crear un estat nou dins a la Unió Europea per la via quebequesa? Quin paper hauríem de fer des de l’EI si surgeix amb una certa força un independentisme que, sense caure en postulats pseudo-feixistes com els de la Lliga Nord, el Vlaames Front o l’UNC, tampoc no es plantejés canviar excessivament el model de societat en el que vivim? Que passaria, en definitiva, si algú montés un Front patriòtic amb cara i ulls i ens convidés a participar-hi? Hauríem de posar-nos-hi de cul, provar d’entendrens-hi o, simplement, optar per  ignorar-los?
No dic que tot això estigui passant, ni que tot plegat sigui tan senzill, però si que veig clar que algunes coses en aquest país, i al món, no són iguals que a l’any 1969 o al 1987 i que, per tant, estaria bé que des de l’EI hi reflexionéssim.
De moment ho deixo aquí, en una segona part exposaré quin és el paper que crec, modestament, que hi hauríem de fer en un hipotètic escenari com el que aquí s’apunta.

Tots els coemntaris seran benvinguts.

Nacions líquides
30.12.2011 | 10.40
La Plaça de la Creu
12.08.2014 | 8.29

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Faré un raonament simple:

    ara mateix patim dos opressions, la social i la nacional.

    què és millor, tenir-ne només 1, o les 2? és evident que 1, mentres des d’aquesta puguis i vulguis seguir lluitant per combatre l’opressió restant.

    posem l’exemple d’un socialista belga que és envait per holanda.
    al cap d’uns mesos de l’invasió li diuen, ei anem a foragitar els holandesos.
    no seria una mica estúpid negar-s’hi si no es a canvi d’implantar el socialisme juntament amb l’expulsió dels holandesos?

    ho dic perquè sembla que la disjuntiva sigui entre una espanya socialista i uns ppcc capitalistes, però no és així.

    a més, uns ppcc lliures, només amb els diners que tindrien de més al deixar de ser expoliats, podriem tenir unes polítiques socials molt més desenvolupades que actualment.

  2. És cert que al món hi ha canvis i que l’EI ha d’interpretar-los i actuar en el context d’avui, no viure en el passat. Però aquest no és l’únic canvi interessant que s’ha produït en la perspectiva d’aquesta globalització que parles. Al món, s’estan desenvolupant processos molt interessants i influents en el terreny de la socialització de la política i en el de la cultura com a referència de canvi. També, i lligat a l’anterior, al del canvi de la cultura política. I és precisament aquest plantejament el que crec que l’EI, justament perquè és una força emergent i de canvi, s’ha de plantejar. Si fos capaç de fer-ho, potser podríem parlar d’altres coses i d’altres maneres d’intervenir si a casa nostra un plantejament frontpatriotista anés a més. D’altra banda, i la il·lustració em sembla d’allò més encertada, aquest tipus de debat el fem pensant en Catalunya, no en la nació. Fet que considero del tot preocupant. Ens estem significant, com a país, per ser l’única nació del món que tria nom i territori en funció del que és més fàcil, no del que és en si mateixa. Els de la fundació Catalunya Oberta que esmentes són, òbviament catalunyesos. És una manera de simplificar els seus interessos i el seu model.
    Quan fem referència a la proposta històrica de Front patriòtic que en el seu dia formulà el PSAN, estem parlant d’una proposta liderada per l’EI, no per la dreta neoliberal. Convindria que ens féssim mirar aquesta acomodació a deixar el lideratge en mans tan poc fiables.
  3. De moment, el partit més important del MCAN opta a nivell institucional pel que s´anomena Unitat Popular. I  ERC va fent tan al Principat com a les Illes Balears, on ha aconseguit certes quotes del poder colonial, i poden aplicar certes polítiques d´esquerra independentista, algunes molt substancials i de gruix, i altres no tant.

    Ara però, ERC mai ha tancat la porta a un Front patriòtic, que jo sàpiga. De fet ERC ha ofert un Front Patriòtic a tota la resta de partits dels Països Catalans fa ben poc. És a dir, una candidatura conjunta de tot el sobiranisme a les eleccions europees  i CIU ja ha dit que No.

    I per últim, per a quan la Unitat Popular entre l´independentisme reformista i l´independentisme subversiu?

  4. Matew, quan parlava de Front patriòtic i d’Unitat popular, no em referia a pactes conjunturals per governar determinades institucions, sinó  a estratègies de més llarga durada i amb objectius més ambiciosos. L’UP hauria de servir per agrupar entorn un programa mínim a tots aquells sectors de les classes populars que lluiten en defensa del territori i els drets socials, i el FP hauria d’aplegar a sectors ideològicament diversos per a aconseguir una majoria social activa que ens portés a la consecució d’un estat per la nació catalana. Ambdues estartègies no són inevitablement contradictòroies.

    Aleix, quan parles d’experiències interessants en el terreny de la socialització de la plítica estaria bé que concretessis una mica més. En realció al marc territorial, tens raó, hi ha gent de l’àmbit al que ens referim que no el té clar, o que el té massa clar, malauradament, però precisament per això, en el cas que tot això fos seriós, hauríem de veure de quina manera podríem inroduïr-hi  plantejaments d’ambit nacional. I tornes a tenir raó, l’FP del PSAN l’havia de liderar l’EI, ara bé, el lideratge no l’exerceix qui vol sinó qui pot i, precisament per això hem de veure s’hi hi volem influïr, per mirar de liderar, o no.

    Albert, el teu anàlisis és excessivament simplista i barroer, per això m’agarada. Tot i això, em semblaria un error plantejar una disjuntiva entre alliberar-nos d’una opressió o d’una l’altra. Vull dir que la independència obligaria inevitablement a redefinir moltes coses, i seria, de ben segur, una bona oportunitat per introduïr transformacions socials diversos.

    Merci a tots tres per les aportacions

  5. Adam, et deixes una pila més de canvis estructurals molt significatius que s’han produït els darrers anys: immigració extracomunitària (de l’2% l’any 2000 a prop del 15% ara), crisi econòmica, ruptura de xarxes socials, etc.

    Sense posar tot això a la balança, no s’hi val.

    Per cert, la majoria dels que formen part d’aquest teòric conglomerat d’independentistes de dretes són, ideològicament, molt de dretes. I tindríem un problema greu. Aquests no només batallen per la independència sinó que, majoritàriament, també batallen per un model de país oposat al nostre i pitjor del que tenim ara. Tremosa, López-Tena, Sala Martín, fins i tot en Laporta, representen la generació més llefsicosament yuppie catalana. I això també és una cosa que ha canviat a la política catalana. Abans teníem dreta conservadora (cristiana) o liberals de la vella escola europea (de centre, per entendre’ns). Ara hi ha una nova generació (com hi ha a tants països europeus) de neoliberals autòctons que, en el cas català, a més a més, alguns també són “independentistes” (sic…em pregunto com pot dir-se així algú que ens vol a tots sotmesos a les lleis del mercat). Amb aquests, això del front patriòtic seria una mica estrany.

    Penso que hem de ser forts i apostar per la nostra independència estratègica. Sense aïllar-nos ni dogmatitzar-nos, però ara és quan ho tenim millor per fer anar a d’altres a remolc nostre i no nosaltres a remolc d’altres.

    apa, un comentari ràpid.

  6. Hola soc militant de Unitat Nacional Catalana i he vist que fiques erroniament al teu escrit que UNCat es un partit pseudo-feixista al estil de la Lliga Nord o el Vlams Belang, i no entenc quina finalitat busques amb aquesta acusació, doncs UNCat no és un partit feixista ni mai ho ha sigut.

    Dins de UNCAt hi ha persones que provenen de tots els àmbits del catalanisme polític, tant d´esquerres com de dretes, i hi conviuen sense cap problema, doncs han entès que el primer és i serà sempre Catalunya.

    En quan a mi, a la meva familia el meu avi va morir en un camp feixista espanyola a Valladolid, de veritat penses que formaria part d´un partit feixista sigui de la nacionalitat que sigui.

    El que si que tinc clar, es que ha Catalunya s´ha creat per fi un projecte independentisme transversal que espero i desitjo sigui capaç d´aglutinar totes les sensibilitats polítiques, tant de l´esquerra com de la dreta sobiranista, en una sola direcció.

    Jo com a militant d´UNCat m´agradaria que la EI formès part del Front Patriòtic,  ho participès de la manera que cregui convenient en la seva consolidació. Penso que ara mateix a la EI estan els patriotes més preparats per poder aconseguir-ho, i que sense la seva ajuda i participació el Front Patriòtic perdrà força.

    O anem tots junts i deixem les nostres diferències a una banda o se´ns menjen els espanyols, de tots depen.

    Seria un somni.

  7. El Front Patriòtic ja s’està formant, i ho està fent a l’entorn de plataformes com la PDD o Decidim!. L’EI, hauria d’apostar fermament per entrar-hi: no només sumar-se, sinó impulsar-les.

    Si de moment no es veu clar, almenys que es debati, i que es vagi seguint el tema de prop. El temps anirà aclarint els dubtes.

    Salut!

  8. Trobo que renuncies molt ràpid als teus objectius, que et vens a la baixa. No m’imagino quin pot ser el proper pas. I això que encara no estem al parlament..! El nostre és un camí d’acumulació de forces, no de renúncies polítiques per arribar a més gent o per entendre’ns amb qui sap qui. Això ja ho fa ERC. La nostra feina és a baix i a l’esquerra, és amb el poble amb qui ens hem d’entendre, no amb les elits. Unitat Popular, democràcia popular. Per sort l’esquerra independentista ho té clar. I torno a repetir-te, per mi el més greu no és que plantegis això sinó que ho plantegis ara, quan encara no som res. Un greu símptoma, un signe molt revelador.

  9. El problema de l’EI o millor anomenar-la EE (extrema esquerra) ha sigut la seva radicalització cap a l’esquerra fins al punt de tindre com a líders dictadors com Pol Pot, Mao Tse Tung, Ugo Chavez, Fidel Castro, etc.
    Molt més lluny d’agrupar diferents moviments socials i i apropar-los al independentisme, s’ha marginat l’independentisme, no s’ha complert l’objectiu d’apropar moviments de classe treballadora i el vostre independentisme ha perdut el nord, l’independència en un principi la volem epr catalanitzar Catalunya, per tornar-la digne i brillant, vosaltres us limiteu a repetir un eslogan “independència i socialisme” sense trobar-hi un sentit lògic, vull dir que porteu tant de temps repetint el mateix que no sabeu ni el perque.

    A més a més el vostre sectarisme ja no només és amb altres organitzacions independentistes no d’esquerres com per exemple les JNC, si no que també el teniu amb independentistes d’esquerres no comunistes com les JERC o fins hi tot amb gent declarada amb la mateixa ideología, maulets, cajei, endevant, etc. Pel vostre sectarisme o protagonísme de l’EE, no dubteu mai en fer servir la violència, normalment en opció majoritaria al vostre oponent, jerc i erc, unc i juncat, jnc, ec, etc. (això sí que és de feixistes com vosaltres dieu, tot i que no conec cap moviment comunista que estigui al poder democràticament).

    Amb els temps que corre actualment l’única via que té l’independentisme i catalanisme de sortir victoriós és amb un Front Patriotic.

    Per últim et deixes portar pel sensacionalisme, pel carro de la massa benpensant i politicament correcte, Unitat Nacional Catalana no és feixista, ni molt menys de dretes, et convido a passar per la web i ho comprovis tu mateix, http://www.unitat.cat 

    A l’EE li flata madurar, tornar a ser l’EI, trencar amb  els sectarismes interns i cooperar amb la resta de corrents independentistes i deixar-se està d’anar amb gent anticatalanista com el PCE o moviments anarquistes o llibertaris com el Black Block

  10. D’entrada, a¡graïr-vos a tots les aportacions. De fet, el què pretenia és això, generar debat, per això també el títlol lleugerament provocatiu.

    Tot i això, excepte,potser, en Xavier i l’Albert, la majoria no responeu a les preguntes de l’entrada: Què a de fer l’EI, i la CUP concretament,  en relació a l’espai independentista que està més enllà de l’EI i que s’articula entorn a PDD, Cercle d’estudis Sobiranistes, els 10000 brussel.lencs, Dicidim.cat, Sobirania i progrés, etc… Hi col.laborem, els combatem o  els ignorem? Aquesta és, per mi, la qüestió.
  11. Com be va dir aquell, si la politica no la fas tu, d’altres la faran per tu. Restar al marge de la societat civil sobiranista, amb totes les seves contradiccions, és deixar que d’altres ho facin per tu. Aquests agents socials sobiranistes, son espais tàctics d’intervenció i poden servir per acumular forces, potser no coherentment independentistes i d’esquerres, però deixar de participar en les mateixes només porta a que d’altres si que influeixin.

    Desde el més absolut respecte als propis ritmes d’aquestes entitats, cal potenciar en les mateixes les  posicions més favorables a l’esquerra independentista. Cal fer avançar socialment a sectors “poc” sensibles amb politiques redistributives i de sensibilitat social i cal fer avançar nacionalment a d’altres que no perceben el marc nacional. Cal sumar forces per avançar cap a una majoria social  sobiranista i tranformadora socialment. En aquest camí cal reconeixer que no tothom tindrà el mateix ritme, ni adoptarà les mateixes formes. 

  12. Està molt bé això que escriu, però no entenc a què ve aquest escrit de n’Adam Majó.

     

    Crec
    que l’EI ha d’apostar per un projecte propi d’unitat popular, singular
    i nou i no “perdre el temps” amb preguntes sobre el “sexe dels àngels”
    que puguin tenir els partits polítics “institucionals” en un futur i
    quin paper ha d’adoptar aquell dia l’EI (de debó hem de pensar des de
    l’EI que la nostra agenda política ens la marquin la resta de partits
    “institucionals” del Principat??).

     

     I jo entenc “unitat popular” com una NOVA manera de detenir (que no “detentar”, que avui he escoltat RAC1 ) el PODER.

     

    I
    quan parlo de PODER em refereixo al sistema pel qual la gent, la gent
    de “a peu”, el poble, s’organitza lliurement per a regir el tipus de
    societat que creu més convenient per a la seva supervivència i per al
    seu benestar.

     

    I crec que l’EI ha d’apostar per a crear
    aquest tipus de poder, aquest poder que neix des de la base, fet pel
    poble i per al poble. Un poder de gestió popular, un poder NOU,
    allunyat dels rigors polítics de la mal anomenada “democràcia”,
    allunyat de les decisions preses en un despatx per algú a qui es va a
    votar cada 4 anys.

     

    Crec que l’EI ha d’apostar per a crear aquestes noves estructures de poder popular.

     

    M’alegra
    molt que des de diferents opcions “polítiques” que creuen que després
    de les eleccions estatals, autonòmiques i municipals ja no existeix
    vida política es declarin “sobiranistes” o, fins i tot,
    “independentistes”.

     

    El dia que CiU, ERC, IC i
    l’anomenat sector “catalanista” del PSC (i el senyor Laporta fins i
    tot) apostin decididament per a fer un front comú per assolir per al
    Principat un Estat jo m’alegraré molt, perquè a dia d’avui aquesta gent
    no està apostant decididament per aquest projecte, sinó que continuen
    maldant per assolir l’anhelat “encaix a Espanya”.

     

    Però
    és que crec que aquest NO és el projecte que ha de defensar l’EI ni
    crec que sigui en aquest àmbit de “política institucional” per on s’ha
    de “moure” l’EI.

     

     

    Crec que des de l’EI s’ha
    d’apostar per creure que després de les eleccions “legals” també
    existeix vida i pràctica política. Crec que des de l’EI s’ha d’apostar
    per a crear aquestes estructures de vida política més enllà de les
    establertes “legalment” a dia d’avui.

     

     

     Per a
    mí l’EI ha de lluitar i treballar per a forjar aquestes noves
    estructures que, sense demanar permís a ningú, facin esdevenir la
    nostra Terra un ens polític lliure, reunificat, culturalment català,
    obert al món i on les injustícies socials, personals, de gènere,
    sexuals i de caire ecològic no existeixin.

     

    Centrem els
    nostres esforços i discusions en debatre com portem a bon port
    l’objectiu de l’Unitat Popular i deixem als “polítics” que “juguin” a
    la “política”. Mentrestant nosaltres anirem teixint les noves
    estructures de poder popular. Així, arribarà un dia que aconseguirem
    els nostres objectius mentres els “polítics” es miraran sorpresos allò
    que tindran davant: un poble lliure que es regirà autònomament sense
    preguntar res als polítics i sense demanar permís per a res.

     

    Està
    molt bé fer-se les preguntes que es fa l’Adam Majó (i les pot fer
    lliurement i com li plaguin, només faltaria) però penso que tenim prou
    feina des de l’EI per a treballar pel projecte de l’Unitat Popular,
    projecte que espero que sigui pel que treballin totes les sectorials de
    l’EI.





  13. Bé Adam, és un debat important i històric el
    que engegueu aquí, important perquè pot servir per convèncer a molta gent de
    que els objectius polítics de l’EI no variaran segons els contextos polítics, i
    perquè no dir-ho perquè molts segueixin pensant que l’EI són una colla de
    somiatruites amb ganes de perdre el temps i dividir.

    Està clar que el front patriòtic pot sonar molt bé per a tot aquell
    independentista poc polititzat i definit socialment però amb una visió clara de
    país.
    On crec que l’EI no ha d’errar, és en veure que sumar-nos a aquest front
    patriòtic apot fer-nos caure en la pèrdua de discurs(és lògic i normal quan
    treballes amb gent q pensa diferent a tu) com per exemple el de la
    territorialitat(per mi inacceptable, com per tothom de l’EI) per no parlar ja
    d’introduir-hi el nostre discurs social; i aquí no valen excuses de que l’EI hi
    aportarà la veu discurdant perquè ja sabem com van aquestes coses, el discurs
    el porta la gent que té calers i controla els mitjans de comunicació i aquests
    ara per ara no som nosaltres. Només cal veure la mani de la PDD, la CUP encara
    que ui sisi va treure un manifest propi on deixava clar pq s’hi afegia i quins
    eren els seus objectius polítics…NO VEM SORTIR ENLLOC tan sols com a una
    comparsa més redera de CIU,ERC i els presidents pujol i maragall.

    Parles de trencament civilitzat, de veritat que creus que serà possible un
    trencament civitzat amb espanya? és a dir que ens deixarien fer un referèndum?
    Ja sé que seria la manera més fàcil, però que més civilitzat que tenir millons
    de catalans al carrer dia rere dia reclamant la independència i creant les
    seves institucions paral·leles i evidentment tan de bo fossin populars?

    Sense possibilitat de introduir-hi el nostre discurs propi(no els interessarà
    mai que hi sigui, si no aconseguim crear-nos els nostres propis mitjans apartir
    de l’unitatpopular amb tota la gent que creu amb una societat diferent) no ens
    val la pena ser-hi; bé potser no acabo de respondre’t la pregunta. Però tampoc
    tinc clar el que hem de fer, només tinc clar el q rotundament NO hem de fer. La
    millor manera es que un cop hagués sorgit aquest nou perfil de sobiranisme de
    que parles, nosaltres ja ens haguem estructurat i crescut com esperem; i poguem
    marcar el nostre perfil propi(ser els antoni castells del independentisme,
    broma fàcil) dins del independentisme, sempre evidentment sense posar pals a
    les rodes als altres projectes.

  14. Probar d’entendre’ns-hi. Una aliança estratègica, de fet, és el què és, ni més ni menys, et condiciona però no et lliga per sempre, i fer política és parlar i pactar per a poder aconseguir, potser no sempre en l’ordre que desitges, els teus objectius polítics. S’ha de ser pràctic, i per tant fer política, sinó EI corre el risc de ser un passatemps de taverna, un corrent social atomitzat, fruït d’un enquistament ideològic i a vegades personal, que és estèril i que els del “peix al cove” i propers, aprofitaran in secula seculorum.

    El món canvia i les estratègies polítiques d’EI també han de fer-ho. Remoure els fonaments i deixar de banda l’amor personal a utopies del passat.  L’auge sobiranista és potent però tampoc durarà 30 anys,  i per traumàtic que pugui semblar a alguns sectors puber-radicals està bé que l’EI es plantegi l’aparició a l’escena política “pública” tant si és amb un hipotètic Front Popular com en les eleccions al Parlament quan es pugui, o adderit a iniciatives que estiguin recolzades també per entitats que no contemplen els canvis socials. Si el fons és coherent, el missatge arrelarà, vull dir que tenim molt a difondre i poc a perdre.

    A mi personalment la centre o l’extrema dreta nacionalista em proboca urticària més ràpidament que els internacionalistes d’esquerres. El Laporta, per exemple, o alguns dels xenòfobs avans esmentats. Però i ara potser m’en vaig una mica de la qüestió plantejada, parlar de lluita de classes al nostre país, entre d’altres conceptes, és ara per ara un anacronisme. Quan sento terminologies extretes del marxisme teòric em causa una profunda decepció. És que algú encara pensa de debó que el futur de Catalunya passa per alguna revolució traumàtica a l’estil de les del segle passat? Oi que no? no siguem ingenus. EI ha de modelar el seu discurs social, que no els objectius finals, el que la farà més procliu a acostar-se als seus veïns polítics.

    Salut!!

  15. Crec que es arrivada l’hora de començar a clarificar les alternatives polítiques dins el moviment independentista que fins ara s’anomenava MANC.
    L’entrada al parlament de SI i l’existència organitzativa de Reagrupament delata clarament que l’aternativa del Front Patriòtic ha fet forat.
    A l’MDT dels 80 ja va començar el debat ideològic sobre l’estratègia política que convenia, si l’aliança amb l’esquerra, malgrat  fos espanyola o si l’aliança per la independència malgrat que fos amb burgesos de dretes.
    El terrabastall del debat donà la desaparició de Terra LLiure el naixement de Catalunya LLiure, un nou MDT, Endavant OSAN, Cajei La CUP …….i l’enfortiment d’una ERC refundada que pretenia haver trobat la sintèsis entre el front patriòtic i el front popular o de classe. Pero ja hem vist que tot aquell suport electoral no era més que un miratge i ara de nou, hem ensopegar amb la realitat. La disjuntiva encara no s’ha resolt i no es resoldrà fins que una de les dues estratègies demostri el seu encert amb la vistòria.
    L’únic que podem fer es exigir i lluitar per que els conglomerats d’organitzacions que aboguen pel front popular s’ajuntin en una sòla organització (Maulets,Cajei,Cup, Mdt,Endavant) mentre que el que aboguen pel front patriotic (psan, Reagrupament,Si) fasin el mateix. ERC es situaria al centre d’aquest debat des d’una posició hegemònica que nous aconteixements hauran de confirmar

Respon a Albert Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.