Adam Majó

Si no sou històrics militants comunistes o estudiosos de la política catalana i espanyola del darrer terç del segle XX, és molt probable que el nom que encapçala aquest article no us digui massa res. Francesc Frutos i Gras nasqué l’any 1939 en el sí d’una família pagesa de Callela, al Maresme. De ben jove, i en plena clandestinitat, ingressà al sindicat Comissions Obreres i al Partit Socialista Unificat de Catalunya d’on fou destacat militant. Tant és així que  més endavant, mort el dictador, obtingué l’acta de diputat al Parlament de Catalunya formant part de les llistes d’aquest partit. Un any després, però, el 1981, té lloc el V congrés del PSUC en el qual es produí la traumàtica escissió que donà lloc al PCC i que encara avui explica la llarga corriola d’inicials amb les quals en aquest país els hereus de la tradició comunista oficial es presenten a les eleccions. Francesc Frutos, representant del sector anomenat leninista, intentà situar-se en mig dels dos sectors enfrontats -l’eurocumista i el prosoviètic- i evitar la trencadissa. En no aconseguir-ho deixà la militància a Catalunya i es traslladà a Madrid on les tensions internes dins la família comunista no tenien l’abast que tenien aquí. Després d’una anys a l’ombra de Julio Anguita, l’any 1998 el relleva a la secretaria general del PCE i l’any següent es presenta a les eleccions generals de número 1 a les llista d’IU  a la província de Madrid, lloc on tradicionalment els partits espanyols situen el candidat a la presidència del govern. D’aquella campanya en recordo perfectament alguns detalls significatius. El primer que en Francesc havia canviat de nom i ara es deia Francisco, o Paco, el segon, molt més preocupant, que en tota la campanya i en les diverses visites que feu als Països Catalans, el candidat comunista va evitar sempre la seva llengua materna i va utilitzar  exclusivament el castellà en les seves compareixences públiques. En Francisco no tant sols havia assumit íntegrament la seva espanyolitat –opció perfectament respectable- sinó que s’havia deixat arrossegar per una de les característiques centrals del nacionalisme espanyol, l’anticatalanisme, una forma com moltes altres de racisme. Per això van posar especial cura a evitar que milions d’electors potencials de tot l’estat s’assabentessin per la televisió que IU volia posar a un català que parlava català de president del govern del Regne.

Feia anys (catorze!) que volia escriure sobre aquest lamentable cas, però no ho havia fet perquè no volia que semblés que ho aprofitava per atacar als companys d’ICV o EUiA. Ara , però, veient que Francisco Frutos és un dels impulsors i signants del manifest per la unitat del poble (espanyol) treballador i que en el seu compte de twitter no dubte en qualificar de nazis a tots els independentistes, m’ha semblat oportú fer-ho. No tan per atacar-lo a ell –tampoc caldria- sinó per recordar fins a quin punt l’odi als catalans i a la catalanitat forma part constituent i transversal del nacionalisme espanyol.