Adam Majó

Després de les hòsties rebudes el conjunt de l’independentisme comparteix una necessitat: refer estructures i lideratges.  Més bé o més malament, la CUP i l’ANC ja ho han fet i això els permet portar, una mica, la iniciativa. D’altres, en canvi, més tocats per la repressió, tenen moltes  dificultats per renovar-se. Especialment urgent és concloure l’inacabable redefinició de l’espai post-convergent i completar el rearmament intern d’ERC. En ells van confiar gairebé 2 milions de persones el passat 21 de desembre i la seva indecisió i incapacitat per a tirar endavant propostes concretes i  entenedores afegeix desconcert i frustració a l’actual panorama. Cal que parlin  clar i que expliquin sense embuts quin camí volen agafar i per què. D’opcions, sobre la taula, n’hi ha bàsicament dues i totes dues comporten enfrontament amb l’estat. Una és a foc alt i l’altra a foc lent. Amb una ens podem cremar i amb l’altra la flama es pot apagar.

En el primer cas es tractaria de desobeir les ordres del Tribunal Constitucional espanyol, tornar a investir l’actual President Puigdemont i encarar les conseqüències d’aquesta desobediència. I quines serien aquestes conseqüències? Vist el què hem vist, no crec que els jutges i en Rajoy es conformessin amb inhabilitar part de la Mesa del Parlament, president inclòs. Ara ja hi tenen la mà trencada  i no és gens descartable que tornessin a dissoldre el Parlament i convoquessin noves eleccions fent-les coincidir amb les municipals maig del 2019.  D’aquesta manera  prorrogarien el 155 un any més. Un any que els serviria, per exemple, per tancar o escanyar TV3, Catalunya Ràdio i la resta de mitjans públics, per seguir promovent dins del cos dels Mossos d’Esquadra als comandaments  més espanyolistes o per intensificar l’ofensiva contra l’escola catalana, imposant més hores de castellà i sancionant directors i mestres que s’hi resistissin. Això generaria una potent reacció popular, sens dubte, i elevaria la tensió a límits fins ara mai vistos. El resultat d’aquesta confrontació explosiva, però, és incert i jo -ho admeto- tinc dubtes sobre si els partidaris de la república en sortiríem  guanyadors. I és que tenim la legitimitat democràtica, sí, però no és tan clar que també tinguem, ara per ara, la força suficient per vèncer.

L’altra opció tampoc està exempta de riscos. És la d’un acord per investir un president o presidenta desvinculat del govern anterior. Per fer-ho caldria  comptar, una de tres, amb  el suport crític de la CUP, amb l’abstenció dels Comuns o amb la renúncia a l’acta de diputat tant del President com d’en Toni Comin. Molt difícilment es podria dissimular l’amarg gust de la derrota que aquest acord representaria i es correria el risc d’una certa desmoralització col·lectiva. No obstant això, està des del meu punt de vista fora  de discussió la utilitat d’una eina com el govern de la Generalitat, tant per frenar l’ofensiva de l’Estat com per crear les condicions necessàries per aprofitar la següent finestra d’oportunitat. Una finestra que pot tardar uns anys a arribar o que ens pot estar esperant a la propera cantonada, però per a la qual cal estar més i millor preparats del què ho estàvem el passat mes d’octubre.