Adam Majó

Xuts a pals

20 de març de 2010
16 comentaris

Excessivament legalista, el full de ruta d’en Lopez Tena.

Vagi per endavant el meu
reconeixement a la feinada feta per en Lopez Tena, no tant alhora d’organitzar
consultes, aquí és un més entre milers, sinó alhora de fer arribar el discurs
independentista, i les raons que el justifiquen, amb una claredat
extraordinària i a públcs i sectors tradicionalment refractaris. Malgrat la
seva militància a un partit amb el que he de ser inevitablement crític, i tot i
les diferències ideològiques que segurament ens separen, en en camí cap a la
independència, entenc que en Lopèz Tena, i tants d’altres com ell, estan, o
hauríen d’estar, al mateix costat que la CUP.

I també em sembla molt encertat
que posi sobre la taula el seu full de ruta, perquè només sobre propostes estartègiques
definides, que concretin passos i etapes, podrem superar l’independentisme
excessivament voluntarista i wishfull thinking en el que sovint caiem tots plegats.

Dit això, el seu full de ruta,
presentat divendres al diari Avui, pateix, des del meu punt de vista, d’una
excessiva tendencia, comprensiva en el seu cas, per mantenir-se fins a
l’impossible dins dels marges de la legalitat vigent. És per això que ell
proposa senyir-se a la nova llei de consultes populars i adaptar la pregunta
del referèndum a allò que el marc legal ens permnet. Així doncs, no es
tractaria de demanar a la ciutadania si volen un estat per a la nació catalana,
sinó si estan d’acord en que el parlament de Catalunya inicïi els canvis legals
necessaris per…. Ambdues situacions van a parar al mateix lloc, a Madrid, on
poden autoritzar, o no, el referèndum i on poden, o no, aprovar els canvis
legals proposatas pel parlament. I si tot plegat es fa estrictament des de la
legalitat vigent, sense qüestionar-ne la seva legitimitat, ens podem trobar com
en Juan José –Ibarretxe- arribant al Congreso amb molta dignitat i fent les coses jurídicament impecables, però
sortint-ne amb les mans buides i sense pla B.

Treballar, mentre sigui possible,
dins la legalitat està molt bé –de fet ja ho fem-, però l’independetisme no pot
vendre duros a quatre pessetes; cal que parlem  clar a la gent i els diguem que tard o d’hora caldrà fer un
gest de força, que el xoc de legitimitats és inevitable, que la cosntiutució és
un marc legal inacceptable i que la mobilització popular i el compromís cívic polític
són indispensables.

Ja se que en Lopez Tena també ho
diu això, més o menys, però sobre-valora, penso, l’aspecte legal de la qüestió,
quan el què serà decisiu, al final, serà la voluntat política, la força democràticament
expressada i la capacitat, individual i col.lectiva, de prendre riscos.  La lluita, en déiem, de tot això, abans.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!


  1. El meu full de ruta no va a parar a “Madrid”, sinó a impedir que “Madrid” pugui impedir el referèndum, fent impossible o irrellevant la seva negativa, o innecessari el referèndum:
    “Cal reforçar al màxim el procés oficial de convocatòria del referèndum, on el govern espanyol no n’ha d’autoritzar ni pot impedir res: l’aprovació pel govern català, pel Parlament, per centenars d’Ajuntaments, i les signatures de centenars de milers de ciutadans, poden fer impossible o irrellevant la negativa del govern espanyol. De fet, si a un Govern i un Parlament elegits per fer la independència s’afegeix la signatura en favor del referèndum de la majoria del cens electoral, ja no cal celebrar-lo, perquè acredita urbi et orbe que la voluntat majoritària dels ciutadans és la independència.

    És aquest l’escenari òptim, la promoció i assoliment de l’Estat propi des del Govern i el Parlament, on la majoria hagi estat prèviament elegida per a la independència, reforçats pels Ajuntaments i la mobilització i iniciativa popular. Només des del govern es pot actuar internament i internacionalment per fer efectiva i reconeguda la voluntat d’independència de la majoria, si s’esdevé, i al capdavall és Estat independent el reconegut com a tal per altres Estats. No és la posició actual ni del Parlament ni del Govern.”


    És anar de la llei a la llei, passant per la llei, desplaçant la contradicció principal de la legalitat a la voluntat política: la lluita.

  2. Fa temps que no llegeixes “Sobre la contradicció” i “Del tractament correcte de les contradiccions al si del poble”, de Mao Zedong? No teniu formació teòrica hard a les CUP? Ara entenc els errors que cometeu en el procés dels referèndums, propis de l’oportunisme dogmàtic: insistir en la centralitat de la contradicció principal al moment erroni. 

  3. Sempre passa igual, ens perdem -enroquem- en debats teòrics per poder tenir l’excusa de no avançar.

    M’hi afegeixo, jeje…
    Jo dec ser “capitalista” crec en lo de l’oferta i la demanda, si hi ha una pila (50% i ni caldria el 50!) que demana la independència, trqnauils que la tindrem, fins llavors, podem anar fent “apunts”, debats i filigranes judrídiques (a algú -de debó- li importa si el govern espanyol acceptaria -o no- un referèndum si no som capaços de proposar-lo?)

    en fi, quan augmenti la demanda no patiu -patim- que l’oferta augmentarà.

    Venga, que sóc dels que pensa que la demanda (i l’oferta) han pujat molt en poc temps…

  4. Això de la ‘contradicció principal’ que et treu el Tena és la teoria que justificava el front unit que van fer els del PCX i el Kuomintang contra els japonesos, aparcant en determinat moment la lluita de classe per fer front comú contra l’ocupant. Primar en determinades condicions l’element subjectiu o polític vers l’element objectiu o socioeconòmic. En l’analogia el sobiranisme regional de dreta que ell representa és el Kuomintang i nosaltres el PCX, i ens reclama que aparquem la lluita de classe per centrar-nos en la lluita política  (cosa que seria molt maca però no semblen haver fet els que han volgut imposar un projecte de classe com la UE, unes determinades directrius i estratègia no gens innocent per davant de la necessitat de sumar forces independentistes).

    El fet que intenti recórrer al l’argument d’autoritat de citar Mao pensant que a uns rojos com nosaltres ens impressionarà, a l’estil d’aquells debats rabínics que tenien els partits revolucionaris fa anys no deixa de ser entendridor (i de demostra com de poc coneix la realitat actual de l’esquerra independentista)… S’ha de dir que si això fos seriós (que no ho és, a ell li importa un rave si donem suport, simplement li molesta que algú li qüestioni l’estratègia de no ruptura i el lideratge) reclamaria interès en un pacte per les dues bandes, i no l’exigència d’acceptació de les seves directrius sense discussió.

    Anant al cas xinès (per simple interès històric ja que per altra banda és prou diferent del nostre)  la col·laboració fou estrictament militar d’acord amb uns acords que lligaven les dues parts, i el PCX sempre va mantenir la seva força i organització pròpia, a més de la seva pròpia estratègia a llarg termini entre els camperols, repartint les terres i enderrocant els terratinents en les zones alliberades per ells, de manera que quan van expulsar els japonesos i els del KMT van intentar liquidar-los els van escombrar ràpidament… és curiós com l’exemple xinès s’ha utilitzat tant sovint per justificar pràctiques que hi tenen ben poc a veure…

Respon a Alfons L Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.