Adam Majó

Un general italià del segle XIX el nom del qual no recordo va afirmar, en una fantàstic exemple de cinisme i lucidesa, que l’art de guanyar batalles consisteix en evitar totes les vies de fugida… a les pròpies tropes.

Ara que hem aconseguit una majoria molt àmplia, a Catalunya, a favor de l’aprofundiment democràtic, és a dir del dret a decidir o a d’autodeterminació, i una majoria potser no tant ample però igualment suficient, sembla, comprovem-ho!, a favor de la Independència, el què ens cal és mantenir-la, aquesta majoria, i ampliar-la si és possible fins al dia, proper, en el qual caldrà fer efectiu aquest dret i escollir si volem, o no, que la bandera de la República catalana sigui hissada a la seu de les Nacions Unides.

Tenint en compte que la gran burgesia, per utilitzar terminologia clàssica, no semblen veure clara la proposta, si més no així ho han manifestat les seves entitats de referència (Foment del Treball i el Cercle d’Economia), el què cal és centrar-nos en aquells sectors que sí que han fet el pas o que estan a punt de fer-ho, empresari mitjanets alliberats de l’atàvica fidelitat al poder constituït, professionals diversos amb sous també diversos i, sobretot, les anomenades classes populars: treballadores i treballadors, en actiu, estudiant, a l’atur o retirats, per compte propi o assalariats i amb ingressos satisfactoris, justos o clarament insuficients. 

Gent que des de diversos punts de partida han arribat a la conclusió que al Regne d’Espanya no hi tenim un lloc acceptable i que seguiran engrescats amb el projecte si es mantenen les expectatives creades. És per això que cal donar contingut al procés, que cal que allò que molts intuïm i esperem, que la Independència no serà un simple canvi de fronteres sinó una oportunitat immillorable per introduir canvis positius que afectin a les nostres vides, es concreti en propostes i reflexions agosarades, en el camp dels drets socials (assegurant oportunitats per a tothom), en l’accés als recursos naturals i l’energia (garantint-ho per llei des del primer dia), en la democratització de les estructures polítiques (repensant-les totes, sense excepció), en el compromís real amb la pau (prescindint d’exèrcit, per exemple), amb la solidaritat amb tots els pobles del món (qüestionant obertament un ordre internacional manifestament injust), avançant en la llibertat de consciència (anul·lant anacrònics privilegis de favor de determinades confessions religioses) o garantint aquells principis bàsics tantes vegades oblidats, que tothom qui viu en un determinat país n’ha de poder ser ciutadà de ple dret, amb igualtat davant la llei.

I és que només així, mantenint alt el llistó de les expectatives, aconseguirem tenir les nostres tropes disposades a seguir endavant; un exèrcit de gent il·lusionada i envalentonada indispensable per enfrontar-nos als qui, per les bones o de qualsevol altra manera, voldran que ens en desdim.