Adam Majó

Xuts a pals

25 d'abril de 2017
2 comentaris

Europa, trencaclosques o mosaic?

Dos-cents anys de nacionalisme estatalista ens han fet veure el continent europeu com un trencaclosques de difícil encaix on cada peça (cada estat) és d’un color diferent i homogeni.

Aquesta imatge mental no és una simplificació de la realitat sinó directament una distorsió, una mentida. Si tingués el temps i els mitjans per fer-ho, em dedicaria a dibuixar un mapa d’Europa a partir d’unitats semblants a les d’una vegueria (uns 5.000 km2). A cada unitat li donaria una pigmentació complexa en funció de, per exemple, quatre variables. La primera seria la llengua o llengües majoritàriament parlades. Així, per exemple, entre la Catalunya central i les comarques de ponent hi hauria una lleugeríssima variació cromàtica (català oriental/occidental), entre les comarques nord-orientals i les seves veïnes de la Catalunya Nord la variació s’incrementaria (menys català i castellà per francès) tot i que tampoc cap cosa perquè al capdavall no sortiríem de l’àmbit de les llengües romàniques. Més enllà, entre els lands orientals d’Alemanya i les regions occidentals de Polònia el decalatge seria més acusat perquè passaríem d’una llengua germànica a una d’eslava (tot i que escrita en caràcters llatins). I finalment, entre la península itàlica i Grècia el salt cromàtic seria abrupte perquè canviaria no només la llengua i la família lingüística sinó també la grafia utilitzada. La segona tonalitat estaria condicionada a l’anomenat Índex de Desenvolupament Humà, determinat a partir de tres variables: Esperança de vida, PIB per càpita i nivell d’alfabetització/formació. La tercera dada a reflectir tindria a veure amb la religió i combinaria el background  de cada lloc amb la pràctica religiosa efectiva. Així, per exemple, Catalunya tindria el mateix pòsit religiós -si fa no fa- que Sicília, però, en canvi, , potser s’assemblaria més a altres zones de l’Europa protestant o post-soviètica pel què fa a la presència real de la religió a la societat i en la vida de les persones. Per últim, podríem situar la densitat de població en la quarta variable. No només perquè és un  paràmetre important per comprendre com s’estructura una determinada societat, sinó també perquè, tal com identificava  George Steiner en el seu conegut discurs “La idea d’Europa”, la caminabilitat, la possibilitat de moure’s a peu d’un poble a l’altre, és una dels trets més  característics d’un continent que no compte amb grans obstacles naturals (ni deserts perdedors, ni serralades inexpugnables, ni selves impenetrables) i on, com sabem, des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí.

Si ho féssim, si elaboréssim aquest mapa o un de semblant, estic segur que no ens sortiria cap trencaclosques impossible sinó un mosaic on les diferències serien graduals, no sobtades, on sobretot, sobretot, s’hi dibuixarien les grans ciutats que articulen el territori i on els estats i les nacions (les d’aquell popular mapa titulat L’Europa de les nacions) s’hi insinuarien d’una forma molt menys evident del què a algun els agrada pensar. Vull dir que no sé si Europa s’acaba a  Istambul, a Beirut, a Helsinki o a Moscou, ni si comença a Algesires o més avall; tampoc em preocupa. Del què no tinc cap dubte és que entre la tundra àrtica i la Mediterrania i entre l’oceà i l’estepa euroasiàtica, hi ha alguna cosa més que una colla de peces mal encaixades, hi ha una de les realitats socials, culturals, econòmiques i -algun dia- polítiques més evidents del planeta.

 

Rugby a Manresa, des de 1955
20.07.2009 | 6.07
Treballar fins els 67
04.01.2011 | 7.40
Ròtules urbanístiques
20.07.2019 | 8.33

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.