Adam Majó

Xuts a pals

22 d'octubre de 2013
0 comentaris

Europa et pertany a tu

Potser és pequè des de casa no es veu el mar, sinó el Pirineu, o perquè el llibre d’en Lluís Racionero -“La Mediterrània i els bàrbars del nord”- em va semblar un bunyol, o perquè els anuncis que s’inventen un estil de vida pretesament mediterrani per vendre cervesa provoquen vergonya alïena. O potser, simplement, perquè més enllà de la recorrent apel·lació a l’oli d’oliva, ningú m’ha sabut explicar què tenim exactament en comú tots aquells que vivim més o menys a prop d’aquest petit mar ni per quina estranya raó hauríem de ser més mediterranis que europeus.

Evidentment que el clima, la biosfera, el substrat catòlic o la gastronomia (del porc i del vi…) ens agermana amb els pobles del sud-oest europeu més que amb els de l’est o el nord. Ara bé, convertir aquesta afinitat en un paradigma civilitzatori o fer-la extensiva a tota la conca mediterrània no deixa de ser una construcció ideològica tan legítima com desproveïda de base empírica. La decepció per les evidents mancances del projecte polític europeu i la constatació que la riquesa d’aquest continent (també la nostra) no seria possible sense segles de colonialisme a la resta del món, no ens hauria de fer perdre de vista ni els lligams històrics i culturals que tenim amb la resta de pobles d’Europa ni que gairebé tot el què ens defineix com a societat i com a país ens ha vingut, precisament, del continent. 

Des de la matriu Greco-romana fins a la revolució industrial, passant per l’eclosió de tantes idees positives, o no, (l’impremta, el racionalisme, l’estat modern, el liberalisme, el marxisme, el feminisme, la seguretat social, el futbol, l’ecologisme, el post-materialisme o la cultura pop). Ens agradi o no, gairebé tot el què ens fa ser com som ens ha arribat d’Europa, o a través d’Europa, i la històra de qualsevol ciutat o poble dels Països Catalans té molts més paral·lelismes amb els d’una població semblant d’Alemanya o Anglaterra que amb una del Rif o d’Anatòlia. Qui, sinó l’espanyolisme i els sectors més conservadors de la nostra societat ha promogut sempre un anti-europeisme, (anti-francesisme, de fet) que no era sinó un intent per preservar inèrcies i privilegis aturant l’arribada d’idees i transformacions? Si fins i tot el suposat caràcter idiosincràticament mediterràni, caracteritzat, diuen, per la passió i la simpatia -però també per l’orgull cec i la ociositat- són un invent de l’intel·lectualitat europea del romanticisme que necessitava ubicar en un sud proper tot una serie de valors i mites amenaçats per l’esclatant modernitat. Uns valors, aquests, prou allunyats d’una certa contenció i excés de vergonya que caracterítza catalans i catalanes i de apologia del treball i la laboriositat tan present en el nostre imaginari col.lectiu.

Ja n’hi ha prou de cedir conceptes a l’adversari. No cal deixar que s’apropiïn de la idea d’Europa i l’assimilin a un determinat model de societat i de relacions econòmiques. Potser és hora de recordar que, de l’estret de Gibraltar al cercle Polar Àrtic i de l’Atlàntic als Urals, Europa també som milions de persones empobrides i fastiguejades pel capitalisme que lluiten i treballen, si poden i com poden, per un món més just.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.