Adam Majó

El Barça em pertany a mi, no és del Núñez ni de quatre tribuneros, deien els Pilseners versionant la contrvertida England belongs to me dels Cock Sparrer. A mi em passa una cosa semblant amb Europa, me la crec  meva, i d’uns centenars de milions de persones més, evidentment, i m’emprenya que se n’omplin la boca i se n’apoderin una minoria que la vol tancada, excloent i egocèntrica.

És cert que hi ha una idea d’Europa i d’unió europea que enllaça amb el vell esperit imperialista i amb un cert supremacisme blanc que menysté altres àmbits culturals i geogràfics del món i a la gent que d’allà provenen. Aquesta idea d’Europa, propera a les aspiracions del feixisme del segle passat i del colonialisme del segle anterior, és la que ara signa un pacte amb Turquia per la devolució dels refugiats a  canvi de tancar els ulls a la guerra contra el poble kurd i la que posa als Balcans les mateixes filferrades que a Ceuta i a Melilla. És l’Europa que prefereix tancar les portes als que fugen de la guerra, la opressió o la misèria enlloc d’admetre que moltes d’aquestes guerres, opressions i misèries es decideixen, incentiven o permeten en despatxos d’edificis de ciutats stuades en aquest mateix continent.

Aquesta Europa insolidària i egoista existeix, però no és la única possible ni prevista. Hi ha una altra idea d’Europa, la meva i la teva, estimat lector, la de els fronteres obertes, la de l’acollida, la de Heine,  Marx o Zweig (tots alemanys i tots exiliats). Hi ha una idea d’unitat europea que sorgeix quan comencem a adonar-nos que el nacionalisme i els estat nació, on la sobirania emana del poble i no de Déu o del Rei, són invents boníssims per acabar amb el feudalisme, els privilegis consanguinis i l’antic règim, però esdevenen perillosos si es tanquen en ells mateixos i si permeten que la cohesió nacional passi per davant de la solidaritat amb els altres pobles del món. La primera Guerra mundial -ara en fa cent anys- fou l’avís evident dels límits i els perills dels estats nació i fou, també, la gran impulsora conceptual de l’Europa supranacional que havia d’evitar, com a mínim, que ens matessim entre nosaltres.

 L’Europa unida que cristal·litza sobre les runes de la següent gerra prové d’aquetes dues corrents, de la que va inspirar al feixisme, la de la suposada civilització occidental a protegir de la bàrbàrie asiàtica i africana, i la humanista, la que veu aquesta unitat com el primer pas, no per eliminar pobles i cultures, no per homogenitzar-nos, sinó per superar la nació com a marc de referència unic i fer, algun dia, de la humanitat un sol poble.