Adam Majó
Xuts a pals
Europa
Als que pensem que la República Catalana no ha de ser un Estat tancat en ell mateix sinó una eina per participar en projectes i estructures de cooperació i solidaritat transnacional -ja siguin d’abast continental, mediterrani o mundials- comprovar el fracàs de l’actual Unió Europea ens sap greu. I parlo de fracàs no només per allò de sobres conegut i publicat: la incapacitat per evitar la bombolla especulativa i del deute, les injustes receptes econòmiques imposades o la inhibició alhora de defensar els drets dels pobles i les persones; penso, també, en la construcció europea més quotidiana, la que ajudaria a sentir que junts som millors que separats. En posaré tres exemples ben prosaics: La TDT, la Guingueta d’Ix i el Cannabis (els “porros”).
La TDT és una concessió pública (l’estat decideix qui pot emetre i qui no) que a casa nostra (mai millor dit) es va posar en marxa molts anys després de la incorporació del Regne espanyol al Mercat Comú (després Unió Europea). Era una oportunitat immillorable per incloure-hi canals de televisió d’altres països europeus, si més no d’aquells amb llengües molt parlades i que ens envien una bona colla de visitants cada any. Hauria pogut servir perquè tots plegats milloréssim el nostre nivell d’idiomes, per conèixer-nos una mica millor i perquè alguns dels forasters que ens visiten o viuen entre nosaltres es sentissin menys estrangers. En lloc d’això, van preferir cedir canals a grups de comunicació d’extrema dreta (la Conferència Episcopal Espanyola, per exemple), a “teletiendas” (s’ha de dir en castellà, ho sento) i a endevins de pa sucat amb oli.
La Guingueta d’Ix: trenta anys després de la construcció del túnel del Cadí i vint anys després del del Pimorent, la carretera que uneix la capital catalana amb la d’Occitània a través d’aquests dos forats passa per un carreró estret que creua aquest poble a tocar de Puigcerdà perquè en l’actual Europa unida les zones transfrontereres encara són culs de sac on les respectives administracions són incapaces de posar-se d’acord i construir, per exemple, una miserable ronda de circumval·lació.
I els “porros”: als anys setanta i vuitanta Europa, encapçalada pels Paísos Baixos, avançava decidida cap a la tolerància i la legalització d’aquest producte. Aleshores, però, els Estats Units apostaven pel prohibicionisme i la persecució i aquí no es van atrevir a portar-los la contrària. Ara, alguns Estats de l’Amèrica del Nord i alguns països de la del Sud estan iniciant una despenalització progressiva d’aquest consum que conduirà, més d’hora que tard, a la seva legalització definitiva. Primer ho faran en aquella banda de l’Atlàntic i després –com sempre a remolc- en aquesta.
La resistència dels Estats a cedir competències i sobirania i la incapacitat per prendre decisions de forma autònoma, sense fer seguidisme dels Estats Units d’Amèrica, són dos dels mals (n’hi ha més) que malmeten el vell somni unitari europeu.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pel que fa als porros, personalment estic en contra de la seva legalització (és un bé per la salut -pròpia i aliena- l’abstenir-se de pendre aquestes substàncies). A més, sembla que tal como esta redactat l’argumentari per a la seva legalització, aquest argument és fer seguidisme de la legislació d’alguns estats dels EUA.
El vell somni unitari europeu ens portaria a una incapacitat encara més gran per prendre decisions locals. Perderiem autonòmia, i ens allunyaria encara més del mòdel suis.
Atentament