Adam Majó

Davant la fugida de ciutadans de la República Democràtica Alemanya a través de les fronteres tot just obertes d?Hungria i Txecoeslovàquia, el govern de Berlin decideix autoritzar la concessió sense restriccions de visats  de sortida en direcció a la República Federal Alemanya. Aquesta mesura  s?anuncia el dia 9 de juny de 1989, a les 7 de la tarda, en una roda de premsa al final de la qual un periodista pregunta al portaveu del govern, un tal Schabowaski, quan entrarà en vigor la nova disposició; aquest s?ho rumia un moment i li respon que de forma immediata. La notícia s?escampa rapidíssimament i provoca una acumulació de persones davant els punts fronterers inter-alemanys, sobretot a la capital, al mur. La policia de fronteres, que té ordres d?evitar, sigui com sigui, un bany de sang, opta per obrir portes.  La decisió, i les seves conseqüències, no agafa de sorpresa només als ciutadans d?aquesta república socialista sinó també als agents polítics del moment, tant d?una banda com de l?altre. 

A l’est, a més de pels serveis secrets occidentals, les protestes polítiques havien estat promogudes per l’església protestant, per grups de base, molts dels quals portaven pancartes on s’hi podia llegir: Der Sozialismus ist Tot. Es lebe der Sozialismus! (El socialisme és mort. Visca el socialisme!) i per intel·lectuals de tot el país, com en Günter Grass, que exigien reformes polítiques que mantinguéssin determinats aspectes del model social de l’Alemanya oriental abans de parlar de reunificació.  L’SPD, a l’Oest, i els comunistes, a l’Est, desconcertats, també reclamaven un procés reconstituïent que anés més enllà de la simple absorció i que plantejés canvis en els dos règims polítcs fins a les hores enfrontats.

Amb aquest panorama, en Helmut Kohl, el canceller federal d’aleshores, Democristià, va optar per prémer l’accelarador amb l’objectiu d’agafar a tothom amb el peu canviat i poder liderar el procés en solitari. La jugada li va sortir rodona, al cap de menys d’un any, el 3 d’octubre del 1990, el primer estat socialista en sòl alemany deixava d’existir i la reunificació  es convertia en una pura annexió.

Explico tot això perquè estic convençut que si en Mas i CiU aposten realment per la Independència (i d’això encara en tinc molts dubtes) ho faran igual que en Kohl, accelerant el procés, impedint que els altres, les esquerres, es resituin per poder influir-hi. Dit d’una altra manera, si tot plegat va de veritat tindrem independència en menys d’un any. Després hi haurà un temps de transició, evidentment, però el pas formal estarà donat i les bases del futur estat les haurà establert qui haurà pres la iniciativa, qui no dubti, qui es mulli al costat d’aquest independentisme popular emergit i esclatant.