Adam Majó
Xuts a pals
6 d'abril de 2010
2 comentaris
Estigmatitzar per reprimir
M’estalviaré comparacions
històriques massa obvies, però és prou conegut que estigmatitzar, assenyalar un
determinat col.lectiu i atorga-li característiques intrínsecament malvades, és
sovint el primer pas per desposseir als seus membres dels drets i
garanties bàsiques que són comuns
a la resta de ciutadans. Per aconseguir-ho, per poder presentar-los com a
éssers abominables contra els quals qualsevol mesura està justificada, el poder
necessita la col.laboració imprescindible de la opinió publicada. Només així, i
a base d’anys i insistència, s’aconsegueix que amplies capes de la societat
acceptin sense protestar mesures inequívocament anti-democràtiques com el
tancament de diaris, la il.legalització de partits polítics, l’extensió del
càstig als familiars de les persones empresonades, la prohibició sistemàtica de
manifestacions, actes públics i iniciatives cíviques, o la retirada de drets
polítics (presentar-se a unes eleccions, per exemple) a homes i dones que ni
tenen cap causa oberta a la justícia ni estan complint condemna de cap mena.
Contra ETA i, per extensió, contra l’independentisme basc, val tot. Per això
els mitjans utilitzen un llenguatge específic i molt connotat quan s’hi
refereixen; no els permeten mai que donin la seva versió dels fets directament
(quan fa que TV3 no entrevista a un representant de l’esquerra abertzale?) i es
desentenen d’una de les obligacions bàsiques del periodista: contrastar la
informació i posar en dubte, sempre que calgui, les versió oficial dels fets.
Com pot ser, per exemple, que tot-hom reconegui que l’exèrcit nord-americà
utilitza la tortura a l’Iraq i, en canvi, ningú es pregunti com és que tants
detinguts bascos surten dels cinc dies d’incomunicació a les casernes de la
guàrdia civil (aquí no hi ha càmeres) havent delatat a companys,
auto-inculpant-se de delictes greus i facilitant informació en contra seva? No
hi ha cap periodista que ho trobi estrany, tot això? No és la seva obligació
investigar i escoltar totes les parts afectades?
històriques massa obvies, però és prou conegut que estigmatitzar, assenyalar un
determinat col.lectiu i atorga-li característiques intrínsecament malvades, és
sovint el primer pas per desposseir als seus membres dels drets i
garanties bàsiques que són comuns
a la resta de ciutadans. Per aconseguir-ho, per poder presentar-los com a
éssers abominables contra els quals qualsevol mesura està justificada, el poder
necessita la col.laboració imprescindible de la opinió publicada. Només així, i
a base d’anys i insistència, s’aconsegueix que amplies capes de la societat
acceptin sense protestar mesures inequívocament anti-democràtiques com el
tancament de diaris, la il.legalització de partits polítics, l’extensió del
càstig als familiars de les persones empresonades, la prohibició sistemàtica de
manifestacions, actes públics i iniciatives cíviques, o la retirada de drets
polítics (presentar-se a unes eleccions, per exemple) a homes i dones que ni
tenen cap causa oberta a la justícia ni estan complint condemna de cap mena.
Contra ETA i, per extensió, contra l’independentisme basc, val tot. Per això
els mitjans utilitzen un llenguatge específic i molt connotat quan s’hi
refereixen; no els permeten mai que donin la seva versió dels fets directament
(quan fa que TV3 no entrevista a un representant de l’esquerra abertzale?) i es
desentenen d’una de les obligacions bàsiques del periodista: contrastar la
informació i posar en dubte, sempre que calgui, les versió oficial dels fets.
Com pot ser, per exemple, que tot-hom reconegui que l’exèrcit nord-americà
utilitza la tortura a l’Iraq i, en canvi, ningú es pregunti com és que tants
detinguts bascos surten dels cinc dies d’incomunicació a les casernes de la
guàrdia civil (aquí no hi ha càmeres) havent delatat a companys,
auto-inculpant-se de delictes greus i facilitant informació en contra seva? No
hi ha cap periodista que ho trobi estrany, tot això? No és la seva obligació
investigar i escoltar totes les parts afectades?
Han aconseguit el que volien i
ara mateix gairebé ningú no sembla alarmar-se davant el pacte anunciat entre el
PP i el PSOE per endurir encara més l’anomenada llei de partits. Algú dirà que
no ve d’aquí, que si d’aquesta manera acaben amb un conflicte que ja fa 50 anys
que dura, ja està bé. Que el fi, en definitiva, justifica els mitjans. Però no està gens clar que ho
aconsegueixin, acabar amb el conflicte, i en canvi estan fixant un precedent
molt perillós: la idea que el famós estat de dret té accepcions i que, si
volen, poden restringir drets democràtics bàsics a qui convingui.
ara mateix gairebé ningú no sembla alarmar-se davant el pacte anunciat entre el
PP i el PSOE per endurir encara més l’anomenada llei de partits. Algú dirà que
no ve d’aquí, que si d’aquesta manera acaben amb un conflicte que ja fa 50 anys
que dura, ja està bé. Que el fi, en definitiva, justifica els mitjans. Però no està gens clar que ho
aconsegueixin, acabar amb el conflicte, i en canvi estan fixant un precedent
molt perillós: la idea que el famós estat de dret té accepcions i que, si
volen, poden restringir drets democràtics bàsics a qui convingui.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja tens raó ja.
Això sempre s’ha fet des del poder, a un altre nivell em recorda que no només es fa amb l’independentisme basc, aquí hi ha tot un corrent d’opinadors, tertulians i periodistes, amb fortes ramificacions també dins el nacionalisme català, de tipus reaccionari extrem, que es dedica a estigmatitzar i deformar tota protesta i moviment social, inclosa l’esquerra independentista, des dels estudiants en lluita, els solidaris amb altres pobles i moviments d’alliberament, els immigrants i molt en especial el jovent compromès, presentant-los com a descerebrats i cafres sense ideologia -mai se’ls pregunta què diuen ni què defensen no fos cas que no encaixessin amb elmodel construït- que cal posar a lloc amb més mà dura, i aquets discurs també el fa aquesta gent de dreta que darrerament està proliferant entre cert ‘sobiranisme’.
Aquesta mena de propaganda de construir un enemic monstruós sempre acaba sent el començament de solucions repressives i retallades de llibertats, hem d’anar molt amb compte i conbatre aquests discursos i els qui els fan