Adam Majó

Darrerament ha sorgit un cert debat entorn a la distribució de l’espai als patis de les escoles. Com que a la pràctica l’utilitzen sobretot els nens, si la típica pista poliesportiva està situada a l’espai central i preeminent, les nenes acaben situant-se a les vores i en racons poc visibles. Segons alguns pedagogs, això estaria projectant tant a l’exterior com en els mateixos infants la idea que  els nens i les seves activitats són centrals i importants mentre que les nenes i els seus jocs són perifèriques i secundàries. Per contrarestar aquest efecte es proposa redissenyar els patis escolars eliminant directament la pista poliesportiva, fent-la més petita o situant-la en un espai més allunyat i menys destacat. En el seu lloc, en l’espai considerat central, s’hi habilitaria una zona apropiada per al joc simbòlic o la conversa, que són les activitats que solen fer les nenes a l’hora del pati.

Al Centre Històric de Manresa una entitat vinculada a Creu Roja ofereix activitats esportives per als nois i les noies del barri. Quasi sempre són activitats amb pilota (sobretot futbol) i les sessions tenen molt èxit. La pega, un altre cop, és que gairebé només hi van nois, fins al punt que s’està plantejant la possibilitat d’organitzar activitats no esportives amb l’objectiu d’atreure i donar opcions a les noies.  En aquest cas, és possible que hi tingui alguna cosa a veure el fet que la majoria dels participants siguin de famílies amb origen al Magreb, però el cert és que a Manresa, en general, el nombre de nens i sobretot nois que fan esport en entitats, clubs i associacions és exageradament superior al de nenes i noies.

Les noies no fan esport (o en fan molt poc), i si en fan no és de forma federada i associativa sinó en gimnasos privats o sortint a córrer de forma individual. Algú podrà dir que això no és cap problema, que les opcions hi són i cadascú és lliure d’agafar-les o no. Però cal recordar que, més enllà de les conegudes avantatges per a la salut de l’activitat física, l’esport associat és una eina poderosíssima d’integració i participació social. La canalla s’hi apunta perquè els agrada la pilota, lògicament, però, un cop dins, al vestidor és fa colla amb gent amb qui et pensaves que poc o res tenies en comú. En un club, un dia s’ha de muntar un berenar o vendre loteria, un altre s’ha d’ajudar a l’entrenador dels petits o fer de delegat. S’ha anar a veure el regidor de torn, convèncer un patrocinador, portar el facebook, recollir un premi -i parlar en públic-, participar a la junta, fer una noteta de premsa -i enviar una foto que estigui bé-,  fer de tresorera…

L’esport és una extraordinària escola de participació social i si les noies no en formen part tindrem menys noies en l’àmbit públic i haurem de  seguir refiant-nos de les quotes. Potser més que treure les pistes dels patis o buscar activitats no esportives per a a les noies, hauríem d’intentar encara més apropar l’esport a les noies, visualitzant els equips femenins als mitjans, posant dues pistes, una per ells i una per elles, o fent sessions d’entrenament només per a noies. No sé exactament quina és la fórmula. El què si que sé és que fins als anys setanta als Estats Units pràcticament no hi havia nenes que juguessin a soccer (futbol) i que ara són dotzenes de milers i que el als jocs de Rio vam poder veure rugbi femení d’un altíssim nivell que ningú s’hagués atrevit a somiar fa només trenta anys, quan a molts països de tradició rugbística la modalitat femenina era anecdòtica o directament inexistent.