Adam Majó
Xuts a pals
Esglésies buides
paper social que havia tingut anys endarrera no és cap secret, i tampoc
descobrim res a ningú afirmant que costa omplir els temples el diumenge i que,
de fet, n’hi ha molts que només s’obren en ocasions especials o resten en
desús. Aquest fenòmen no és únic del nostre país, sinó que arreu d’Europa, amb
intensitats diferents, s’ha produít una reducció important del pes de la
religió a la societat. És per això que en llocs com el Regne Unit, on, malgrat
que l’estat i una determinada església, l’anglicana, comparteixen cap, els
assumptes religiosos es consideren una qüestió estrictament privada i les
diferents confessions tenen els mateixos drets i deures que qualsevol altre entitat
cultural, política o esportiva, quan la clientela, i
perdoneu-me la licència, disminueix, s’opta per tancar establiments i vendre
locals, com qualsevol altra activitat comercial o cívica. Com a conseqüència
d’aquest procés no és estrany, a la Gran Bretanya, veure antigues esglésies
convertides en mercats, centres cívics, bancs o pubs. És la manera de mantenir
l’edifici en ús, d’assegurar que s’en preserva el valor arquitectònic i
artístic, de dinamitzar l’entorn on estan situats i de guanyar uns diners que
es poden dedicar al manteniment de les activitats estrictament confessionals o
a tasques solidàries diverses.
Això, aquí, no passa, o passa
molt poc. A Manresa només conec els casos de l’auditori de Sant Francesc, de
l’escola d’Art i oficis o de la capella de l’antic convent, i posteriorment
presó, a les Escodines. Tots tres casos han passat a mans públiques perquè no
pertanyien directament al bisbat, sinó a entitats privades diverses. De fet,
des del palau episcopal de Vic les ordres són molt estrictes en el sentit de no
vendre propietats si això no és estrictament necessari, encara que d’aquesta
manera es deixin d’ingressar uns diners que es podrien dedicar a ajudar als més
necessitats o a restaurar ermites romàniques que necessiten una intervenció
urgent. Però no és només l’actitud immobilista de part de la jerarquia catòlica, el que permet que hi hagi
tants esglésies buides o infrautilitzades, també la legislació actual eximeix
als edificis dedicats al culte, de qualsevol religió, de pagar cap mena
d’impost, ni tant sols IBI o les contribucions especials en cas de urbanització
del carrer o plaça on estan ubicats, i que si que han de pagar la resta
d’entitats de qualsevol altre mena. Aquesta legislació tant beneficiosa és,
recordem-ho, una herència del
Concordat amb la Santa Seu, signat al 1953 i ratificat, amb mínimes
modificacions, l’any 1979, que cap govern espanyol, cap!, s’ha atrevit a
qüestionar.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!